Els haikus de Ciutat Vella, de Toni Defez.

Ja fa dies que duc passejant sota el cap aquest llibre de Toni Defez. L'any 2003 li atorgaren el premi Ciutat de València i com que la temàtica era de haikus i n'estic interessat, anava obrint pàgines per cada carrer, plaça o font on parava a beure.
No conec València, llevat dels quatre carrers centrals al voltant del Micalet i poca cosa més. Vaig estudiar els estudis de filosofia com Toni i si m'encante, hauríem pogut, fins i tot, ser companys de curs. Hi havia molts elements comuns i afinitat de curiositats compartides. Però també València com a ciutat no m'ha agradat mai per a viure... sí, per tal de córrer una estona, d'allargar el temps i projectar les meues ombres pels seus carrers. També és cert que alguna vegada he pensat: si m'acollira la Ciutat, de ben segur que escriuria un llibre de poemes... perquè les persones, els sorolls, les presses, el silenci absent m'inciten a l'aïllament interior, a trobar els signes sota els quals s'amaga aquest bategar de la gent.

I us puc dir que cercava els haikus i no els trobava enlloc, les tanques -o, potser, els tanka- no eren ni metàl·liques, ni de fusta, però se'm resistien les altres. Vaig demanar auxili a vianants, freqüentí llibreries de vell, cerquí algun llibre de Poètica pura i dura... No temia les arestes, però volia assabentar-me si allò que s'hi havia escrit eren el que deia el títol. Li vaig demanar opinió a un company poeta, però la meua lletra amorosa es perdé... no em contestà. Era un home trist i aclaparat, sense eixida en la foscor de l'atzucac.
Vaig acudir als manuals perquè em parlaren sobre la forma cristal·lina d'aquestes composicions orientals i allò que trobava escrit no coincidia amb el que veia al llibre de la Ciutat Vella.

Al capdavall, el poeta Carles Riba m'ho va aclarir, tot i que ell tingué dubtes sobre la forma com havia de ser mesurat i escrit: els tanka són 5 versos femenins amb estructura 4(+1)-6(+1)-4(+1)-6(+1)-6(+1), que segons el nostre còmput sil·làbic esdevenen 26 síl·labes, 31 si contem les àtones finals. Pel que fa als haikus són tres versos femenins 4(+1)-6(+1)-4(+1) amb un total d'un còmput de 14 síl·labes en la poètica catalana, 17 si contem les àtones, com en castellà.
Aquesta excusa de la forma del poema, em fiu recordar l'atreviment lícit d'Al Helíes Barberà que al seu llibre Zoo -molt suggerent, i no va de Broma, sinó de Bromera- dedicava unes sucoses paraules als poetetes catalans esclavitzats per tanta i quanta forma (jo li guarde la resposta -un altre poema- que parla dels poetetes valencians, com nosaltres dos, però degut a les burocràcies dels jurats no puc publicar-lo, perquè ja no esdevindria inèdit en un futur poemari meu: Oh la, la!

Porcar ja ha fet un comentari irònic al respecte al seu blog Salms o, potser a l'altre més menut? Aquestes interpretacions dels jurats... poden deslluir-li la feina a qualsevol autor.

Mecagondena! Jo pensava que si un poemari és bo, això és l'únic que conta i no, com és el cas moltes vegades, acudir a la interpretació subjectiva que, moltes vegades, en fan.

La conclusió que vaig extraure era la d'una interpretació ad libitum en el panorama de les lletres poètiques i, en aquest sentit, he llegit el llibre de Toni Defez. Així doncs, pensant que la meua és una lectura - com la d'altres- totalment subjectiva i deixant a banda la qüestió purament formal, el llibre he de dir-vos que no m'ha arribat. I no passa res; el temps va dipositant les paraules perquè sedimenten de forma natural.

Potser visca en una perenne nit obscura o qui sap si d'ací uns anys, en rellegir-lo, veig la llum de l'univers que ara no he captat.

Per altra banda, hem llegit que dies arrere ha guanyat el premi d'assaig dels Octubre 2008 amb l'obra Realisme i nació: un assaig de filosofia impura. Tinc curiositat pel desenvolupament del discurs; jo no mai he tingut un interès especial per això anomenat nacionalisme des que vaig llegir La Pau perpètua d'Immanuel Kant o vaig sentir per boca del Coronel Dax en, Paths of Glory, les paraules de Samuel Johnson: "El patriotisme és l'ultim refugi dels covards".
I com que ha estat un bon any per a ell, acaben d'atorgar-li el Vicent Andrés Estellés de Burjassot per unanimitat amb l'obra Incert moviment.

Cal felicitar i donar-li, en primer lloc, l'enhorabona; després haurem d'estar atents a les properes publicacions en paper. Per suposat que Adelina, la meua bibliotecària, me'ls farà arribar, de franc, als ulls.
Ella és molt diligent.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia eL niÑo iNviSibLe.