Antropomorfisme de Jana.

Com és d'estrany aquest animal bípede!

Té el costum d'aixecar-se d'hora, a les 6:00 exactament. Quan arriba al dissetè escaló, la fusta cruix i jo sé que ja baixa; creu que em sorprendrà dormint.

Què n'és d'il·lús aquest!

Obre la porta i sent la necessitat de dir-me coses; tan de matí, podria l'animalot no xarrar tant. Em desemperesisc per no fer-li cara de pocs amics i la seua recompensa passa per col·locar-me una cadena al coll i treure'm de passeig.

Ai Déu meu, quantes coses hem de veure! Per a més inri, he de seure'm perquè òbriga la porta.
- Sit down, sit!, em diu el paio amb la pesada onomatopeia, com si encara no hagués fet la comunió. Aquest individu és una càrrega, repetitiu.

Apa!, ja hi som al carrer... els fanals del cel inicien la seua desconnexió sideral, també la xarxa elèctrica del poble. Fa olor a pa recent cuit. Aquest animal va al meu costat, sembla tenir por d'allunyar-se; el més greu de tot és que no sap caminar i he d'anar amb molt de compte perquè no em xafe els peus: a tort i a dret, el seu maleït cautxú m'esmussa fent sorolls.

Quina sort la meua! Avui sembla que el cel plora per algú; m'estalviaré el passeig?

Batualolla! No, sembla que no; aquesta és una altra il·lusió perduda; paciència, comença el calvari: amb la pitrera l'arrossegue, sembla baldat...

Eixim de casa cap a la plaça la vila; seu uns segons al banc i m'ature al costat de les seues potes.
-Anem, diu... i de ca la Pinyones enfilem tot el carrer Sant Vicent fins la segona cruïlla, a la dreta; no fa molt de fred, la primavera ens vigila. El meu olfacte penetra el seu estat d'ànim, mentre l'aroma a pa fresc m'acosta a casa; ja som a prop; aquest individu té costums molt estranys; al capvespre, quan la resta d'animalets de casa li ho permeten, seu davant d'una pantalla lluenta i pica tecla rere tecla, taral·leja en veu alta i cerca paraules al llibre d'esquena pintada de roig.

Què pretendrà aquest capficat, la fama fugissera? Estirat a terra, me'l mire de cua d'ull: fixa't quin somiatruites!

En seure'm al brancal -no sóc molt puritana, però- em frega el pit i em diu amoretes; reconec que no em molesta. Cal deixar-lo fer; haurà perdut l'autoestima? Millor açò que rebre la ira a les costelles. Estire les cames i m'empolaine el musell: la higiene sí importa, és hora de beure; en aquest càlid llit -la meua glòria- amb qui somiaré? Encara és massa d'hora per esmorzar...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir