Xemeneies.

És massa d'hora per veure aquesta imatge delimitada en l'horitzó. Escupen fums mentre la llum creix i, al fons, el dia s'engalana enfront d'un mar de plata. Els mecanismes autòmats del cotxe m'acosten a casa i el veig trist, mig enganxat als ossos on l'aire vacil·lant del viure secretament tremola, s'apaga.

Ara no parla; dies arrere, perdé les flors del seu jardí, després un vent vestit de gris se li endugué el vocabulari, i tan sols li resta la memòria de la carn. La meua mà l'agafa i una bella música el retorna a la cambra blanca on dorm i surt i viatja i torna...on tot allò iniciat veu que s'oblida i s'acaba.

Les paraules ja han emmudit, no les xemeneies de la cara.
És hora d'esperar el gran silenci.
Poseu-me música -diu ja cansat.
Sibelius, el seu vals trist, ens acompanya.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a view for you.

Imprimir