És molt tard, de nit, i mentre passege vora el mar, camí de casa, plou...A les terrasses del port no hi ha ningú, només unes taules de plata plenes d'absències, plenes de pluja.
Camine i el temps s'esbarra del meu pit no sé a on... I et recorde abraçada a mi contra una mar d'ones suaus, elegant amb el vent i l'adéu. I pense en el teu somriure. Però ara la lluna ha tornat a créixer sobre nosaltres.
Camine i em sent; em sent viu, i, al viure, sent el tacte de les voreres, sent els secs de la nit en la meua pell. Camine i obscuritat d'estels: ara m'abraçe al teu silenci.
És molt tard, de nit, i les ones encara pentinen aromes de llessamí -per a tu- sobre l'arena...
Camí de casa plou...
Agrair la fotografia a Kim Bordons.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
2 comentaris:
I sembla que al cor dels qui s'han perdut, seguirà plovent...
Des de Lleida, amb un sol que no sembla per a res tardoral, sinó que suma el color d'un estiu madur, t'escric amb claredat: la teua amiga Marisol González Felip -ni se'm passa pel pensament penjar comentaris anòmims-.
Este darrer text teu em sembla deliciós. Un càntic de pluja a l'amor abundant i a la saó dels sentiments. Gràcies. I enhorabona.
Amb estima, Marisol.
Publica un comentari a l'entrada