S'acosta la nit, la fi del cicle de la vida; allò que fou cultura i treball, una identitat conquerida amb la lluita d'unes mans i una llengua, fa massa llunes que l'han ajusticiada. A un racó del temps, l'esperança plora... - Els polítics -quasi tots- són uns ratots que, amb la llarga cua de privilegis, es creuen imprescindibles, però mosseguen els qui són crítics. I fan vergonya als nens i nenes per les seues bromes tan vanes.
- La religió és una tradició reciclada de despatx i traïda: retocs d'esteticienne l'han alienada; allunyada dels pobres d'esperit, pateix per mantenir l'estatus d'èpoques llunyanes.
- La paraula ja no és nostra: perduda, prostituïda a posta, comprada i, a pes, venuda: quina serà i com la Revolta?
Amic, amb quin salm
cantarem contra el mur d'una pedrera?
Salivarem un fort amor sobre l'herba?
Poetitzarem la sal, la por, la llum, la sang?
I quin estel courà aquest fred del pa somiat?
Morirà en el part la lluita
per ser estèril aquesta llengua menyspreada?
Esdevindrà una vida nova?
Amb quines punxes travessarem de foc
el cel tan mot de la il·lusió?
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
9 comentaris:
Aquesta llengua nostra estimada per nosaltres i menyspreada per d'altres assistirà al part de la lluita i la veurà néixer i viure. Amb els ratjos de l'esperança empendrem el vol cap al cel i amb la constància i l'esforç travessarem el cel per il.luminar-lo amb un estel renascut.
Marta, és per tu, amable amiga, que crec en tota la combinatòria matemàtica... Això sí, adobada amb la sal i el sol d'una part teua de la vida.
Gràcies...
Dels polítics -quina professió tan miserable actualment!- cada cop m'entristeix més la ignorància o la mala fe i la lluita constant al servei d'ells mateixos i de la seva pervivència, tan allunyada ja de la del poble al qual pertanyen.
De les religions, pur utilitarisme al servei d'un mateix o del grup, no en sé res.
Per a la llengua, demanaria una lluita constant cada moment, la frase curta, unívoca i inequívoca, a cada cantonada, el sacrifici de l'individu pel conjunt, la unió de les veus. Després, ja tornariem a parlar de poesia. Una quimera!
D'acord amb els supòsits, que cadascú podrà matisar segons la seva experiència. La frase "A un racó del temps l'esperança plora" és una bella paradoxa.
Comparteixo el parer d'en Pere, que invoca la "frase curta, unívoca i inequívoca". Per això l'última part del poema adjunt al post em sembla incomprensible pel que fa a comunicació.
Quan s'escriu pels grans mitjans - Internet, per exemple- el que cal és COMUNICAR.
Endavant i força al braç.
Tot i que la poesia exigeix la COMUNICACIó, l'autor/ora pot permetre's certes llicències...
Tindré en compte la suggerència, però no sempre el llenguatge ha de ser realista, és a dir, ha d'haver una equivalència entre allò físic escrit- la grafia- i el que significa o simbolitza del món natural. En la construcció creativa podem esborrar aquestes equivalències, jugar amb el llenguatge; tot i acceptant el teu comentari, ens podríem preguntar, també, pel significat de "grans mitjans".
Una abraçada real i simbòlica-virtual.
Com que la paraula ja no és nostra?
I tant!
La paraula és nostra.
La paraula no és vostra, és de tothom... Jé, jé.
El pronom inclou tothom.
Això de la "quimera", amic Pere m'ha donat idees... Deixem córrer un poc la lluna a veure què genera.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada