És de nit, ben fosc i mire rere el cristall del celobert el somni de les roses. Callades, fan que
et pense de blanc -cal·la del jardí- en el treball nocturn que realitzes, mentre quasi em pentines les parpelles.
Anem-nos-en al bosc on crepites de llum i calor. Puc sostreure-te'n de l'horari i és així com beus del calze de les flors i l'arbreda et canta remorosa.
Ja ha passat la mitjanit i els teus passos no fan por, m'enganxen l'harmonia ferèstega a les galtes. Amb la claredat de l'aigua condueixes aquests ulls als mots per beneir la gràcia de la vida.
Escriure, com inventariar tresors per al futur, present fugaç i alegria.
Mentre una arpa m'adorm, em dicta aquest jardí secret i en superar la bardissa dels records, esclata el somni de les roses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada