Assegut a casa, mire pel finestró com s'apaga el capvespre. Lentament s'esmorteix mentre em prepare per rebre el jardí d'hivern i el calidoscopi de la llum em duu records, la tendresa dels llavis quan parles piano. T'ho escric perquè no esdevinga mai més un oblit boirós quan no hi siga.
Els lladrucs de Súria o Jana, el silenci sinuós de Mosi i Mifli tot caminant amb els coixinets cerulis, els veïns que saps a la vora --per si de cas-- i la pau que tot ho agombola. Aquest és el meu paisatge.
Sempre han estat aquestes paraules, llambordes compactes i etèries alhora; han construït el camí que mena sense extraviar-me a la salvació. Mentrimentres observe, des de la finestra estant, ballar el vent amb els teus cabells.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada