No mai envelliràs, ni els secs et foradaran l'ànima; no et caldrà perfilar-te les celles, ni agafar els vermells de tardor per tatuar-te'ls als llavis. Sense cremes, ni ungüents, amb la pell mullada per molsa, els dies et faran l'ullet i amb els cabells com vendavals seràs eternament estimada pels boscos, per les boques que et llegiran.
Aquest amor que es caragola, delicat i salvatge alhora, que sura entre els amagatalls de neurones, neteja els camins, t'ofrena flors, substantius, gaudeix d'horitzons passats i presents.
No mai ens importà el futur, ni allò que potser digueren de nosaltres, dels dies viscuts, d'allò que desitjàrem o aconseguírem. La vida fou nostra, també la literatura pintada. No mai vaig escriure per seduir o per creure'm distint.
Fills de mortals i a la ciutat dels miratges inventàrem una música imàginària; i ballàrem --aliens al món-- la melodia.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada