En aquesta nit estirada solament puc oferir-te un somni fet de carn i ossos. Sostenen aquella il·lusió de bell antuvi, coronar-te de mots al palau dels blaus desitjos. Així aprendré els camins de la teua mà i no hi haurà cap terror que ens immobilitze.
Plou ara al carrer, però tinc la ment eixuta, dedicada a pintar-te de groc les fulles de moreres que quasi ningú no observa. Són l'única llum d'aquesta solitud, mentre els núvols trencats ragen el teu nom d'aigua.
T'escric mots que són pols i no taques gravades en paper. Veges tu, qui pot conéixer un escriptor que no publica llibres?
Estic sol des de l'inici de la veu i soc estrany per als humans; però em parlen el canyar, el romaní, el lligabosc marcit, els rovellons, la sajolida... I els arboços encara pronuncien el teu nom sota la pluja.
Per això tens el cor vermell i jo la tinta blava: com la sang que, incrèdula, t'espera.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada