Al crepuscle, els ocells canten aquesta solitud gris de la tardor. Algunes ximeneies exhalen íntimes convivències i els infants juguen aliens al pas del temps. Ara mateix ho veig.
Jo camine els mots sota l'horitzó mentre els ocres i grocs senyoregen el paisatge. Els dies no conten el pas de l'almanac. Estic glaçat i perdut per moments; observe aquest caure de fulles, la nuesa dels arbres per la melangia soferta i acceptada.
Alça't al vent amiga, mormola els teus versos; la vida vol florir al sotabosc dels teus llavis. Declama l'esperança que l'heura s'apaga! Sigues la saba que et vessa pels ulls!
Et pense al brancal de casa, el llindar del qual --llunes arrere-- travessares. Fores feliç a l'estiu, i ara vull retornar-te la joia, aquell vol segur i la gràcia que m'encomanares.
Al crepuscle, els ocells em canten la teua mirada.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada