Desconec per què somreia, car l'hivern li havia arribat massa d'hora al cor.El jardí era ple de fullareda amarga i pedres grises. Però cada matí, ignorant els meteors, endreçava els silencis perquè no feriren, recollia els paperets de la desolació i -com si no anara amb ell- treia la pols de tant desig blau i set evaporada. Mai de la vida fou un malcarat, tot i els continus besos de neu.
No era una feina mecànica, perquè, al seu cor, hi bategaven sentiments d'estima. Us puc assegurar que somreia, malgrat no tenir cap públic, llevat del sol i el vent. Rebutjava aquell convenciment de la seua soledat. I també us assegure que netejava, amb amor, el record d'aquella rosa, ara trista, inexistent.
Vaig descobrir una poètica humil, vertadera.
En la mirada, la fidelitat del jardiner.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Agrair la fotografia a eL niÑo iNviSibLe.
2 comentaris:
Que bonic..."en la mirada, la fidelitat del jardiner"
Ara voldria ser flor...
El que ens descrius d'una manera tan poètica és un bon aprenentatge, de vegades trist.
Molt bonic el post.
Publica un comentari a l'entrada