Visions

És veritat allò que et conte; és real com la mort que ens espera, com l'aire que tu respires, com la pols dels dies... La vida és feta de fotogrames que afaiçonen i impressionen aquell dualisme racional-emocional amb què caminem. I, així, construïm i donem sentit a tot el que ens envolta. La vida, aquests fotogrames fútils que cauen,-com les catarates d'aigua-, en les neurones ermes de la memòria. I lentament desapareix...

Passava accidentalment per aquell carrer i eren les 21:45 hores. La dona gran em demanà auxili. Jo desconeixia quina història s'amagava rere els seus ossos. Era una casa trista, d'ancians tancats i solitaris... Vaig pujar les escales secretes sota l'atenta mirada del televisor. Ningú no parava compte dels sons emesos. Creuí fins al llindar del dormitori i un ancià mirava el terra fred, mig nu, allunyat d'aquest món, quasi del tot perdut. Enganxat amb l'avantbraç al lateral del llit, una manta li tapava les vergonyes de qui fou un home, ara, ja, extingit.

- Fill, ajuda'm a pujar-lo al llit. Ho he intentat en va durant mitja hora; quina sort la meua en veure't passar pel carreró. Tin paciència... Més vergonya tinc perquè veges aquesta situació. Ja fa dies que no controla el seu organisme. Els poetes n'erren quan parlen de la vellesa...No és paraula eufònica i put a al·lantoïna...

M'ho veig i m'ho desitge! Açò no deuria d'ésser així. Aquells cossos joves, robustos, tan ferotges amb l'estima! I fixa't en què ens hem convertit. Aquesta decadència gris mina tots els sentiments. Estic farta de plorar amb soledat.

El silenci del cosmos ens pessigava la medul·la. No calien veus.

L'agafí per l'esquena. Tots els morts de l'univers em barataren els seus braços... Maluc contra la fusta lateral del tàlem, ara de punxes i d'arena erma. De seguida, capgirar 90º les cames i arrossegar-lo cap al coixí de les esperances mortes. Els seus ulls d'orquídies verges m'esbossaren aquoses tones de gratitud: entre els calfreds, ni sé del lloc, ni per què em pouà aquell darrer somriure...

Vaig capbussar-me en la mirada d'aquell home, conformat amb la destinació... Les meues mans, la calidesa del darrer mortal; al darrere, l'esperava l'abraçada de la Fugissera.

Amb el cor de vidres m'acomiadà la dona sense adonar-se'n del regal.

Camí de casa, jo duia, a les butxaques, tot l'amor del món.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a freevsstylish.