No puc evitar-ho, tot és massa personal

Ahir plogué, amb l'avarícia i gelosia de les pedres, a casa nostra.

Una petita gotera marcava un vals al dormitori -quan vaig prémer una tecla o combinació d'aquestes- i s'esborrà el nou article que tenia polit per al blog. No va haver forma de recuperar-lo: Ipod Itouch + teclat petit + dits mitjans, representaren un cataclisme de les lletres. I, aquell tros meu perdut no té res a veure amb el que ara he enllestit, però que en depén.

A La Vilavella són ara les Festes de La Vila i, malgrat el berenar diari i tertúlia, tenia el cervell dividit amb voltes i més voltes: Podria recuperar, d'aquell calaix meravellós, si no les paraules, almenys l'esperit?

Passava el capvespre, les amanides ballaven als ulls, la verdura era paladejada per les converses i vingué l'hora final de les postres de torró amb café gelat; l'amistat perfecta, deliciosa la companyia. També el regust no amarg de com la pèrdua d'un escrit pot generar un altre.

I així són les coses i, a més a més, no puc evitar-ho. Escrius una cosa, s'esborra, desapareix perquè follets, uendos, greixets i maremortes treballen... I no pots fer res més que mirar endavant, continuar al tall, combinar i agrupar noves sensacions per les carreteres neuronals dels somnis. Pots plorar, reconstruir la teranyina, escridassar l'aire, somriure a les cendres i adonar-te, al capdavall, que escrigues el que escrigues tot retorna a l'íntim ball dels núvols i les roses...

I l'Univers continua sent - escriptor esclau, enamorat- una almoina del teu jo, massa personal.

A la meua amiga Marisol González, Papallona de dilluns.


Agrair la fotografia a ONFOCUS-Ed.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir