Quan ella observa el món des de la finestra, l'àlgebra de l'obscuritat no hi té res a fer.
Els ocell piulen i per la passió les mores maduren amb o sense accent.
Jo li narre com engreixen les olives i com encara, al ball dels núvols, --aquests-- escruten ametlles obstinades en no ser presa de la gravetat.
Aquest és un amor arran de terra, que s'allunya de misteris i accepta boires, ventijols i la tendresa de les galtes roges de l'arenita, alhora pedra eixuta i cor.
Estrafolàries paraules de sang, mentre apunten els xiprers els llavis del silenci d'on seré foc roent i part. També aleshores, assegut a la cambra dels estels, t'escriuré.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada