Són preguntes o tan sols un recurs per fer-te veure que tinc la clau per desencriptar el silenci amb què em crides?
Ja pot ser la terra fosca i pedregosa, camins inhòspits i oblidats, de ferradura ferma... Ja poden ser camins poligonals, dissenyats amb un minimalisme arquitectònic de despatx...
No em sent malaguanyat, la psicodèlia de la sang em guia.
El nord del somni que et dibuixe m'allunya de les pèrdues. Eixe blanc ceràmic, oh bell cel, amb què t'abilles i em nodreixes.
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada