A l'ombrívol bosc faig petjades per cercar l'alè que respiràrem quan els nens eren petits. No s'ouen crits, ni els plors o riures d'aquelles passejades.
Fets uns homes, m'agafe a l'eco que les pedres i matolls canten d'allò que fórem, llavor encesa que no veurem. Però em crema el foc per dins i purifica l'esperança.
Viure la verdor que lenta es marceix com la inexperiència quotidiana. Acarone allò que tinc: espígol, herba d'olives i la molsa humida; i alhora pense allò que ens resta per al dia sense veu, sense sol.
La terra ens abraçarà --pols a crits-- reivindicant el ritme de la vida. Ballaràs tu en les paraules?
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada