divendres, 7 d’agost del 2009
N-340, km. 964
Estimada Jana:
Tornava a l'hospital quan l'hem vista, una bola d'ossos trencats, lluents, sota un blau aclaparador, apegalosa la sang; no ha hagut cap possibilitat de fugida, les alternatives abans de mostrar-se, ja se n'havien esvaït.
Una ràbia continguda i, fins aleshores ignorada, clapotejava envers els meus ulls...
Auxili, socors!, demanava aquell cuit magma orgànic que agonitzava des de l'asfalt.
Aquesta era la forma cruel de confirmar les paraules: "Tots els estius tenen la seua tristesa" i, avui recordant-te, ho hem pogut comprovar.
En el passat...
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Fa uns mesos tornant de Beniaya un amic i jo atropellàrem una rabosa. A mi no se m'ha oblidat mai la cara que feia quan vam baixar del cotxe i estava viva encara.
Recordo que un dia conduint un ocell va picar contra el vidre del meu cotxe, em vaig parar a un voral i recordo la fina línea sangonosa que li vessava del bec i els seus ulls oberts, em vaig sentir molt malament, però no vaig tenir cap possibilitat d'esquivar-lo, era un pardal, petitonet i grisós amarronat, va sonar com el cop sec d'una pedra. Fa bastants anys d'això però encara me'n recordo.
Jo també tinc el record d'un ocell al vidre, i fa molta pell de gallina recordar el soroll d'un cos viu quan s'esmicola...
Publica un comentari a l'entrada