a) Si escrius una obra, és perquè creus en ella; aquest microunivers tan sols el coneixes tu; defén-lo a capa i espasa; presenta-la a tots els premis que consideres oportuns. De bestreta, ja saps allò de
alea jacta est del César, i tu considera que ets un simple mortal; així que respira profundament, no et va la vida, ni molt menys la fama…
El prestigi és un excrement directament proporcional a la manera com s’ha aconseguit.
b) Sigues honest sempre i no malpenses de cap ser humà; la part de la truita no cuita pot caure’t sobre la fesomia; això sí seria un espectacle vergonyós i burlesc.
c) Fes cas de les bases; pensa que tu no les poses, malgrat que, de vegades, algunes persones passen pel seu damunt, segons la conveniència perquè la tafaneria sempre ha existit; això, al capdavall, no és el teu problema. Existeix sempre el terme musicopoètic
ad libitum, però tu no n'has de fer res…
d) Una obra pot escriure’s durant una vida i, malament, si hom ho fa per a un Premi determinat. Existeix l’esforç, el treball pausat i la fe; però també l’amiguisme, l’atzar i la loteria, una forma elegant d’evitar substantius i adjectius –dit a la manera de Josep Pla- que escandalitzarien.
e) L’escriptor /a autèntic/a giravolta i giravolta fins que troba el seu propi espai; no hi ha molt a dir que siga realment nou; allò que et conforma lletraferit no són les ferides de batalletes, sinó el teu propi estil que no és un somni d’una nit d’estiu; no et convertisques en un voltor afamat, llevat que professes el vegetarianisme intel•lectual.
En beure, adreça els ulls al cel, somriu i, novament, respira: seràs part de l’univers, feliç.
f) Ja ho han dit moltes vegades i ho hem sentit: no sempre guanya el millor; la teua obra pot resultar guanyadora, sense esdevenir òptima: dosis d’humilitat faran que acceptes, al capdavall, que la teua sang sap a ferro, però que els metalls tenen també utilitats pacífiques, humanes. Dóna sempre gràcies i confia en el treball amatent del jurat: ells, a banda de sopar, t’han llegit i això, és un luxe. Aristotèlicament parlant, l’areté –virtut, excel•lència de qui escriu- s’aconsegueix practicant-la. Entrena’t en aquesta única circumstància i oblida’t de les passions humanes i dels oripells editorials.
g) Cada dia juga amb les lletres com jugues- inconscient- amb l’aire que respires; això t’honorarà, perquè l’arrel de l’arbre és dintre teu; no t’amoïnes pel que xarren o diguen sobre la teua obra, ni molt menys sobre la teua persona; tin sentit de l’humor i cabassos d’amor, perquè, malgrat les aparences, són mals temps per a la lírica. Sense caure en l’abús pots emprar colors; la vida,
per se, pot esdevenir massa grisa i negra.
h) La literatura no té res a veure amb els pes físic de l’obra editada (existeixen mínimes excepcions), ni és una entelèquia, ni ha de coincidir sempre amb llibres premiats. Allò que em digué una vegada un editor, “Si no publiques, no existeixes”, sona a Descartes enxubat, una
boutade.
i) Treballa amb seny, amb paciència i voluntat de crear; no tingues pressa per tastar sopes d’èxit: potser, patisques d’una indigestió.
j) No deleges els èxits d’altri. A la vida tot té el seu procés, el seu temps; tu fes la teua via i paladeja el moment creatiu de les
molses i falgueres: desenvolupa la teua teranyina. Ni la literatura és sagrada; la vida de les persones ho és més. Pensa: - qui ara t'ignora o critica, t’obrirà nous cels en l’esdevenidor! Però, exactament, això no va amb tu, perquè ja fa temps que planes i acarones les oronelles.
k) Sigues feliç quan escrigues i no lliges entre línies; solament així realitzaràs -el teu deler- que els elefants somien amb la música.
Podeu afegir-ne més…
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
Açò és una carrera contrarellotge d'una vida que s'apaga en les neurones i no em deixa respirar -quasi m'ofega- i on use i abuse de sil·lepsis, si cal; de l'anacolut, del zeugma que recorre corrent la frase en pleonasme per deixar coix l'anantapòdoton en exercici sense desfici, amb l'únic vincle simple de no finir esclafat per un tic tac sintàctic i cacofònic. Perquè esfumar-se als braços d'una subordinada de relatiu no té cap mèrit si la subjecte de l'acció incorre en l'error de desconéixer aquest article, prosa profunda, prístina, profana i mística.
