Açò és una carrera contrarellotge d'una vida que s'apaga en les neurones i no em deixa respirar -quasi m'ofega- i on use i abuse de sil·lepsis, si cal; de l'anacolut, del zeugma que recorre corrent la frase en pleonasme per deixar coix l'anantapòdoton en exercici sense desfici, amb l'únic vincle simple de no finir esclafat per un tic tac sintàctic i cacofònic. Perquè esfumar-se als braços d'una subordinada de relatiu no té cap mèrit si la subjecte de l'acció incorre en l'error de desconéixer aquest article, prosa profunda, prístina, profana i mística.Si, al capdavall, ella m'estima, aleshores -expressió de moda- "pagarà la pena" tant l'incís, com el parany lluent d'aquest arbust de crosses, literari.
Al meu jardí d'anàfores, ella bull i balla tota bella amb els núvols i les roses.
Ara, és hora de morir.
Agrair la fotografia a Emympus.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
6 comentaris:
Mira, al meu poble diguem "casumla mare que et va matricular", és que hi ha hagut un moment llarg on semblava que no era d'aquest món, jo....
Qui no ha pensat mai que és millor morir en la punta de l'èxit i evitar la inevitable davallada, però llavors com sabríem que hem arribat a l'èxit?
Existeixen els llibre teòrics per ensenyar l'escriptura; allà et diuen que cal dir, fer o evitar... però quan te'ls has empassat, aleshores pots jugar amb les ortodoxes normes gramaticals i retòriques.
La literatura sap de jocs, amiga zel...
Per altra banda, l'èxit no val ni per fer una sucosa i humil amanida, amiga Marta.
Besets.
Molt, molt bo, l'enhorabona.
Moltes gràcies, Francesc, per dir la teua.
A poc a poc connectem amb altres ments.
Les meues roses també han mort. Cada dia agrane els pètals secs que han caigut al terra. Mentre espere la propera floració, escric i desescric.
Publica un comentari a l'entrada