L'espera

Un dia vindràs i, malgrat les flors marcides, mouràs el molí garsat, desfet del cor. Un dia vindràs... la lluna, amb ungles, li ho remoreja al cel.
Pacientment, ja hauré replegat els terrabastalls oblidats del desig i la pell: temps arrere fou cremada per llàgrimes de sol. Però sé que un dia vindràs.

No creuré que ha estat el baf d'un àngel passatger; no creuré en aquest senyal d'atzar perquè, durant moltes primaveres, he creat una roca.
Hem suat, plorat, ens hem desesperat ocells, cucs, formigues i pixavins; senzills, m'acompanyaren fins el morir. Es recolzaren en la l'eixutesa de la pedra mentre passaven les estacions.

Amor, una roca de paraules t'hem deixat: i cordes, i anelles, i caragols, i un dibuix a la intempèrie que és camí...i una fe com un dau petit de sal.

Tasta-la amor, oblida't del ridícul, d'allò que pensaran. He visionat que el ràpel no se't farà dur!

Si t'ho creus, sentiràs la soledat acumulada dels anys perduts i l'esperança: no valdran per res calamarsades, ni vents glacials o un sol abrusador.

Vet aquí les mans on cisellava el buit.

Ara, sobre elles, el teu somriure enlluerna el món.


A Josep Manel, el meu amic de Filant Prim, perquè l'esperança sempre l'aguarda....

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir