Com esdevenir poeta.

- Mirar-te, mirar-te; no sé res del món, ni dels mots que he escrit, ni qui sóc, però tinc prou amb mirar-te.

- Has de tenir paciència, molta paciència.També has de riure't de les ombres; amb coratge, has de procurar que aqueixa estranya paciència, malgrat no l'entengues, t'habite; i, d'amagat, hauràs de furtar-li paraules al bosc.

Si camines pels seus viaranys, has de respirar fort i notar que, tot tu, formes part del pulmó natural. De tant en tant, tancaràs els ulls i prosseguiràs el viatge: ara t'esllavisses sobre una catifa gegant de fulles i d'aromes; ara culls les paraules que un ventijol dirigeix cap a la teua oïda. I no tremolaràs; i no tindràs por de la soledat. I somriuràs al reig bord i les formigues sense por d'enverinar-te.

Per tal d'esdevenir poeta, has de tenir paciència; tanta com deixar d'escriure un minut, una hora, un capvespre, una nit, un dia; potser, així i tot, miraràs la història oculta del castell de Benialí, necessitaràs tota la llum d'un mes i ocuparàs, aqueix temps, en dormir la lluna als teus peus. Lentament deixaràs d'escriure, i et volaran els ulls, i les mans alliberaran el pes de les paraules; i ja no tindràs pensaments, però mussitaràs cançons de bressol acompanyat dels grans ducs. Si arribares a aquest estat, una remor conversa de fades t'eixugarà el cos i el seu batre d'ales encendrà l'alé de totes les lluernes nocturnes.

Recorda, ets el bosc. Ho notes, em comprens, poeta?

Aleshores, als teus ulls foragitats plouran lletres d'un cel que desconeixes, perquè no penses, perquè balles i cantes garlandes de flors. Perquè, a l'escenari, s'allunyen les ombres. I pel silenci, els núvols et refrescaran les galtes. Jauràs amb la rosa i el gebre; et prendran per boig. La recompensa serà que s'oblidaran de tu, però t'acaronaran les molses i falgueres; humil, a hores d'ara, no formes part d'associacions d'escriptors, ni t'ha de caducar el verd esguard de primavera, ni els periòdics t'engronsen la identitat; perquè l'has oblidada i se t'acosten dolces papallones a libar-te la ment de meló d'Alger. Llur fru-fru t'empeny a pessigar la terra i escrius perquè et mena la pluja. Ella desdibuixa el teu traç, però el cor canta la intensitat del meu rostre.

T'has retrobat, invisible de mots i abillat per la boira, amb l'amable silenci que sempre somiaves.

Comprens el que et dic, amor meu?

Sembles perdut al jardí d'un vell vent...

Mira'm,
                estimat;
                                per tu, sóc, al paisatge interior, la dona dels núvols!

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir