Perd el temps i les hores passen, com el sol, sobre una pell que no sempre enganxa, amb les paraules, la bellesa.
El món s'enfonsa i em submergisc -cada cop més blau- als braços musicals del teu record, perenne i solitària esperança.
- Poeta, ara diuen que has escrit contra Déu; digues-nos on l'has trobat, amb quina roba se t'ha fet present, humà tu, oh vanitós! Haurà estat amb l'única imatge possible, la teua?
- Mesclem paraules amb la il·lusió que la combinatòria faça córrua d'intel•lectuals, moda efímera. Però no et mentisques: ets més cor que vocabulari i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció, ni el fractal d'un somni; tampoc l'esbós de tot allò que raonaràs.
Déu podria abillar-se amb les mans quan rentes llençols o parles, Déu s'abilla si pares taula o bull l'arròs; em fa l'ullet quan véns nua de prejudicis i estudies, lliges la mel dels qui mirem o fas la compra.
Déu, l'apunt del teu somriure de maragdes, la melodia llunyana del saxòfon entre els núvols, aqueix color abans del tremolor definitiu, callat, per sempre més, de la memòria.
Déu, amb tu, habita el silenci. I, també, aqueix calfred sagrat d'un capvespre sense sol si reculls, d'aquest alè, les seues roses.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Jaime Serrano. Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada