[ Espai Claudàtor ]
Poesia
dijous, 14 de novembre del 2024
Del treball a la política.
diumenge, 10 de novembre del 2024
Carrusel
Fotografia de Wioletta Plomkowska |
Com explicar-te en cent paraules el cel d’ahir, mentre aliens, uns nens concorren per voreres, la nevera plena i una veïna mor silenciosament. Com pintar de colors la veu si els llavis són percussors d’una grisa esperança?
Cara a cara, allò essencial teu, quan observes aquest món i per les mans ofrenes pau, serenor i la fi arriba en un vals amb la mirada.
Camí de casa, creues el carrer i uns àngels --rere teu-- baten ales per somriure’t. Un carrusel em recorre l’esquena, no ho veus. En obrir la porta --pels becaires d’uns acords--, de nou, em sé teu.
Carousel, de Chris Standring
https://open.spotify.com/intl-es/track/3cpbNYt7dn6w9FkMzGIF4f?si=e5c132da2a1a414b
https://www.youtube.com/watch?v=ugOZG0dOb2M
https://unsplash.com/es/fotos/una-mujer-camina-por-un-callejon-estrecho-mDl188bzWxU
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dissabte, 9 de novembre del 2024
Trenclacosques
Però quan ella truca tot es glaça, imatges, llum, els arbres esdevenen immòbils muts, també els ocells. El cor batega, fanals intermitents, els núvols aturats, la pols en suspensió no aterra...
Hi ha sang esfèrica, una deu inacabable. I les paraules suren vida incerta, limitada, imperfecta maragda, però vida. Així fem un niu, branca i palla gutural, silenci i veu, un vol el pensament; i tu, acostan-te, esclat d'una alegria --dius--, que no m'entens, que faig tentines, que visc perdut, dispers.
Aleshores m'arrape a les parets, a versos perpendiculars pintats amb punys de sal, hemistiquis d'un sol en el bressol de veu perquè equilibres aquests meus dies, la poesia.
Inner Island, Tao Lounge.
https://open.spotify.com/intl-es/track/0VnKWpQPwUK4hqKJGAnRIY?si=5772d044e6764045
https://www.youtube.com/watch?v=bGBTZ2-yc90
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dimecres, 6 de novembre del 2024
Celebració
Amb la mà traus tot el fang de les misèries, mentre abans pentinaves l'aire.
Amb el cos mous allò que no mai oblidaràs, mentre fa uns instants procuraves balls celestes.
Perduda, la terra se't menja l'esguard rere tanta runa i ferralla tot i que acarones la boira.
Amb un pal equilibres l'amor amb tentines, el vesses a tothom perquè el temps ja no importa.
"Maxine", camines de blanc per sobre negra desesperança en aquest capvespre de tristesa. I amb els núvols que et fan costat nodreixes d'horitzons els qui ploren.
Altrament pinte una dona de paper que alhora celebre i adore.
Maxine of Donald Fagen
https://open.spotify.com/track/7fW59TD8pQRSobXp3BslSd?si=2e610714b0e24825
https://www.youtube.com/watch?v=3saecjSNTlM
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dimecres, 23 d’octubre del 2024
Immortal
Quina manera tens de nodrir alhora que pregunte com la fam forada el món! No sé ni què, ni com puc evitar-ho. Aquestes quantitats de béns malaguanyats, la felicitat escorxada, quina és i de qui la permissivitat perquè tot se'n vaja en orris? Per això pronuncie engrunes de sons per rescabalar, ni que siga, un petit bocí de tendresa.
Acumule veus dutes pels vents alhora que passege; guarde allò escrit a les tauletes dels bars, com també grave als ulls tots els rètols que recorren els carrers de tresors lluminosos.
Viure en perenne eucaristia de paraules i fets, car així veure't fulgor i enrenou, creure més enllà de la carn: haver dibuixat en els mots el regal de ma Vida.
Tides, Men I Trust
https://www.youtube.com/watch?v=id9abvUtS5s
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dilluns, 21 d’octubre del 2024
Xancles
Em comenta que és hora de rasurar-me.
Puge al dalt i baixe la caixa grisa amb l'afaitadora que esvara sobre la bola de la pell. L'engegue i dic: - Quan vulgues.
Ja fa anys que els pocs cabells que tinc, cauen a casa. Mentre el motoret fa circumloquis i vibratos sobre el crani, recorde quan el meu avi --miner--, era rasurat per l'àvia que no disparava ni una en valencià: Quieto Aquilino, no te muevas, leñe! Com un bufit, aquests anys que ens separen.
Ara soc jo qui sosté aquests records mentre mire el blau preciós de les xancletes de qui m'afaita i m'estima amb monosíl·labs. Soc un caçador d'aquests, que els fenc i estiregasse, massa mare del nostre pa. Observe la muntanya russa de venes que amb el pas del temps ens han dibuixat l'amor.
Pacientment, ara abaixe el cap, ara aixeque el mentó; ara rere una orella, ara l'altra quan intuïsc el seu gest i la neteja fineix.
M'estime els seus peus que acompanyen, el ritme dels braços que em sostenen, també el silenci dels mots que li he furtat al llarg d'aquests anys sense pidolar res... Les pàgines del diccionari, --algunes-- cartes engroguides de baralla, però l'estima roman immutable: com aquell primer sol en veure-la, la justícia del llambreig covada amb tendresa que no mai he oblidat. La granera i el recollidor a la paret, testimonis d'açò escrit present i absent als ulls teus, lector.
Les xancles i ella, aqueixa íntima sensació.
https://www.youtube.com/watch?v=z8LEe3DWzTM
Just a feeling, The Marías https://open.spotify.com/track/0ZjTXCk5QKDR0wGGPgqSS3?si=6b500803d8264c86
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir