Tots som allà, al mateix lloc, de visita. I inútils, els rellotges, no mesuren cap temps mentre un xiuxiueig incomprensible plana en l'ambient. Ordenadament asseguts, tothom espera el seu torn, aliens a l'atzar i allò que està inscrit a l'incògnit paisatge cel•lular!
Mirades perdudes, engronsades per l'aire condicionat. Ben lluny se sent el murmuri dels motors. Les mares sostenen els fills com poden, car s'esmunyen com l'aigua. Alguns majors en cadira de rodes mostren la paciència a les mans. Sense cap pressa ha arribat juliol. Entretinguts amb els mòbils i consoles, cadascú va a la seua.
Sempre passa igual...
Quan el sol se'ns agafa als muscles, esdevenim bocins de suor, aromes, carn d'hospital!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada