En aquell indret no hi havia espills...
S'oïa un tranquil so de dues campanes i, en un obrir i tancar de portes, l'espai era omplert per un home puríssim, de gris: sense cap tipus de sentiment, sense cap ganyota que alterara l'aire, desprovist i buidat d'ell mateix, un ésser solitari, un ésser mut, perquè fóra observat per aquelles asèptiques quatre parets.
Ning-nang! Ben límpides, de nou, sonaren aquelles dues campanes...
I per la porta oberta isqué la Tristesa de l'ascensor.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
2 comentaris:
Vaja, el final sobta. Però és bonic malgrat certa tristesa...
La meua fidel Zel que no mai m'oblida...
Et tinc al cor.
Publica un comentari a l'entrada