dilluns, 17 de juliol de 2017

Darrer capvespre


Aquesta és la música que m'ha dut al text...
 


                                                     A Jana G. d'Espadà que serva la imaginació i els meus somnis.


El capvespre lluïa un sol que incendiava la serralada.

Havia anat, com era el seu costum, a soltar la bassa per tal de regar les hortalisses que havia plantat minuts abans: pebreres, tomateres, cols arrissades, bajoqueres, carabasseres i cebes tendres.
Havia fet calor, però l'aigua estava fresca i la gossa passejava amunt i avall per la vora d'aquell tancat. El llimac ho feia tot més relliscós. Tancava el mecanisme de la bassa i els seus braços dibuixaven circumferències infinites. Per la boca de reg minvava el líquid, quasi eixien almoines que, trencant-se a contrallum, dibuixaven un arc de Sant Martí.

Jana isqué tan ràpida que la corda s'enganxà amb la reixa metàl•lica. Ell entropessà i caigué sobre aqueixa estructura que tot afonant-se foradà la seua samarreta. La gossa, la reixa i ell sota l'aigua.
Tan sols pogué soltar-la i amb lladrucs cridà l'atenció d'uns excursionistes.

Sota l'agua cristal•lina semblava adormit. Tots els esforços havien estat en va; no pogué encetar cap estratègia d'escapisme davant la gravetat: darrer capvespre on el temps esfullà els segons per tal de convertir-lo en un ésser d'aigua.

Tot el poble restà trasbalsat i un sol pedregós reblava els carrers d'aquell estiu. 
La gossa, de tant en tant, s'escapava i, a casa, ja sabien on trobar-la. Llegia en la bassa.

A poc a poc, tots desaparegueren del poble; amb la tardor i els vents d'hivern, arribà l'oblit. Caigueren les primeres cascades de boira, els plataners de la piscina esdevingueren nus i una fullareda seca i fosca ho abraçà tot en gran silenci.

La serralada cruixia de grisa pena.
Tan sols Jana, impertèrrita als oratges i envellida de tristesa, s'acostava a la bassa. 

Diuen que des del fons els peixets expel•lien amb la boca bombolles d'aire que en trencar-se formaven petites lletres de l'abecedari. Tan sols ella ho sabia.

En la natura profunda Jana udolava els poemes que el seu amic no mai més pogué dir.
 

 
Article publicat al fb de Jana G. d'Espadà el 17 de juliol de 2015.

 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Cap comentari: