Sota les banderes

Des de fa 33 anys, cada dia entra i ix sota unes banderes que no han pogut amortir la profunda solitud amb què mira la vida.

Ha vist colors, ha tenyit roba amorosa i freda amb paraules, ha cosit tota mena de patrons de l'existència per tal de veure que tot està per fer, que no res ha canviat des que els estels li enlluernaven la pell jove.

La seua fe ha anat empetitint-se alhora que perdia tots els capil·lars dels ulls i  s'omplia d'un gran silenci i harmonia.

Al treball, ara entra i ix de puntetes, amb coixinets al cor: se'l veu vagarejar, vaporós, quasi intangible per a tothom, transparent com la llum que permet tota visió, però alhora resta invisible. Trau papers i els penja al suro dels dies, els recupera en la seua immobilitat. Escolta tot allò que es pronuncia a una distància educada, però no invasiva. Repassa lliçons amb el vent dels dits: - "Tot està bé", es diu.

Un tall d'acer separa el vellut d'un kiwi, a l'endemà una poma, també raïm, els fa seus.

No alça el cap pels corredors, viu paral·lel en universos de paraules interiors i cada cert temps beu aigua sense acaronar la màquina que la refreda. De casa s'ho duu tot; també aquell somriure blanc que diposita entre els crits d'unes personetes que sense ser arbres desconeixen la frondositat dels boscos que seran.

Ix de nou sota les banderes netes i lluentes; onegen, però no les veu: camí de casa, conformat, se n'adona que per la seua sang navega un lleu record d'allò que en altres temps era pluja.

Un dia més enyora aquells cels de tempesta, de foscúria intensa:
- Què en creixerà?
Sí, camí de casa cels inexistents.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir