El soroll de les taronges al cabàs, l'humit vent de llevant, allà lluny la serra mecànica que bufa i espetega, l'arreplega de plàstics a l'hort, la bassa que s'omple al motor, les falques plantades a la caseta, una sargantana observant-me, el sol fent carasses, núvols amb l'intent d'endur-se'm, ombres engrandint-se lentament, el temps que no mai corre a pressa, el murmuri dels tarongers, la clorofil•la que taca el terme, perdius i palputs fent carrera, bandades de mosquits a esquivar, els fils d'aram xiulant, l'autovia amb vaivé de colors, una haca que amb l'arre arrossega el món, el blanc florit de les faveres tendres, ocellets piulant, taronges florides a vora de sèquies, unes palplantades i tristes faroles, palmera cremada i aliena al morrut, el tros de Paco que no mai farà ja planter, un toll-espill on es veuen-beuen els ulls qualque animalons, la fàbrica vessant núvols que es desfan, el poble que quasi em succiona...
I jo testimoni del capvespre, traspassant el molló blanc d'aquesta efímera felicitat.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
