Vocació

Viu a Gilet, i P, auxiliar d'infermeria, és tot un catedràtic de la vida.

Col·locar un ènema.... (tots els culs són iguals), guants,  vaselina, fer respirar profundament o si més no, fer cantar els pacients perquè relaxen la musculatura rectal... i notar com es buiden els líquids a l'interior dels cossos malalts.

Aixecar els pacients, canviar-los de postura, animar-los o fer-los riure amb el típic humor guaridor i sorneguer dels valencians.  Eixut, com una canya de bambú,  el cos de P. es vincla, però no mai es trenca. És un maquinari perfecte, un mecanisme de politges que fa o empra la força mil·limètrica- ni molta, ni poca- per millorar l'estat físic i psíquic dels convalescents.

- Aquest és un treball molt més que professional. No maneges objectes, coses... Són persones. La naturalesa humana vista sense embuts, aqueixa carn compacta que, en altre temps,  pensàvem inamovible, però,  al capdavall, efímera, trencadissa, com una vela sota una tempesta de vents...
Si tots els homes i dones  passaren per ací una setmaneta, la visió del món i de les relacions entre els éssers humans canviaria... " deixa caure amb total humilitat.

Bon dia tingues P., que dugues, per molts anys, aqueixa llum al front.
Bon dia tingues P.,  que sigues, per molts anys,  l'esperança dels grumets perduts.

MENÚ

Mig aixecada, contra les suors fredes i agafada de les baranes de l'angoixa i de l'oix...
I el meu canell tot ventant la mare.

Tot és cíclic en aquest indret de parets blanques. Cada dia les viandes són les mateixes que aquelles de l'anterior setmana. He anat guardant tots els paperets del menús. Portes lluna i mitja gitada enfront d'unes finestres que cisellen pas a aqueixa vida, la de l'altra banda, normalitat enyorada.

DESDEJUNI: 2D06P Planta 2D / 8:00a.m.
Tova diabètica Sense/Sal

En obrir la safata color de sucre bru, un perol de llet de soja et saluda amb palets d'aroma a canyella. Dos petits rectangles de paper de vidre amb pectina groga somriuen. La mare no pot entristir-se de cap de les maneres, la bosseta d'aspartam -com el sol- no li ho consent.

DINAR: 2D06P Planta 2D. / 13:00
Tova diabètica Sense/Sal

Primer plat.

D'un sobre aluminitzat ragen pólvores blanques d'escates de patata. Ai, la fam dels pobres! Puré de llet aigualida amb vents, desllavassat, però batejat pel meu compte amb herbes de Provença. Un mastegar de codonys crus, d'aspra esperança.

Segon plat.

No mai més matinarà el pollastre! Dos fèmurs embolicats de fibra blanca. Un oasi d'oli rega verdors tocades de pastenaga cuita.

Postres.

Badalla invertida la pera insípida. Sobre la poderosa llengua s'esllavissa suro tou i pols d'aire. Plores pels besos que ja no tindràs: recordes l'amor del teu viure.


BERENAR: 2D06P Planta 2D. / 17:00
Tova diabètica Sense/Sal

Llet de soja tocada amb café. De nou paper de vidre que esborra els dolços dies d'estius passats. En la penombra d'aquesta cambra, t'escric l'inventari dels ritmes d'amor viscuts. Beus de la joia que em regalares: t'estime.

SOPAR: 2D06P Planta 2D. / 20:00
Tova diabètica Sense/Sal

Primer plat.

Hi havia com unes estrelles que ballaven esquàlides i barates en un brou de penúries i penediments: com pixum groc. M'has demanat la palleta per succionar líquid. A la tassa es col·lapsen aquells petits astres. La metàl·lica cullera els refreda.

Segon plat.

Dues el·lipsis d'una granulació ben estranya, amb sabor a fusta eixuta erosionada amb cristalls. Uns espectadors de pebre roig es seuen en la part alta del cercle del plat amb coixins blancs. No hi ha cap correguda, però el roig pinta l'aire i no l'àpat menjívol.

Postres.

Una esfera esclafada amb pedretes de caramel dolç i sucs. La fruita d'Eva prohibida pel plaer de la passió. Canta el paladar, les genives aplaudeixen.

30 gr. de pa, però aquest somriure és i serà sempre teu, mare...

Ponts suspensius per alenar, Reina de les milotxes.
Reina de les milotxes et digué llunes enrere el poeta, el nostre entranyable J.B. Campos Cruañes.

Ara alenes, et beus i menges aquests pensaments.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Cabassos d'amor

Feia 60 dies que hi era en aquella cambra de parets blanques, cambra d'amor. Jeia un cos de quaranta anys i mig pulmó, ennegrit per carreteres de quitrà i tímides boires de fum passades que li havien deixat cicatrius, ferides de mort.
La seua mare d'una vuitantena d'anys m'ho comentà mentre guspirava.

Algun capvespre marxava empetitida a la casa buida i, un cop de volta, parlava:
- He anat per netejar i posar ordre a la casa; he omplert la nevera i regat les plantes. També per plorar a l'engronsadora on ell seia, al corredor de la porta d'entrada...

Jo era testimoni d'aquella tristesa; immòbil, em costava guardar compostura.

- Pobre fill meu! Un petit fil me'l lliga a aquestes mans velles; no tinc a ningú més i en marxar al poble una por grisa em somou el cor. Mira que si s'enlairara la meua milotxa, la pena se'm tragaria.

Olia a escatol i inodol. Hauré de deixar-te; i la cambra se l'engolia, ràpida en noves carreres.

Palplantat en aquell corredor, jo pensava en l'estercobilina i les seues mans; mans llaurades pels anys, però sempre pacients; en les mans d'una mare, carrejats cabassos d'amor.

Prohibida

Prohibida!
Deien que l'havien prohibida...
Una paraula o, potser, era una mirada?
Un paisatge interior, la calidesa i desig d'un gest?
Durant 1826 dies, a cor obert, li havia pintat la llum.
Eren cecs els seus ulls? Se n'adonaven d'aqueixa torrentera d'amor?
L'actitud de l'altre no l'importava gens ni miqueta.
Ell s'estimava cercar la claredat que estenia als terrats en puntejar l'alba.
Ella s'estimava els farolets nocturns titil·lant en gerundi, el tacte compartit dels predicats i la blava imaginació ; ell conjugar les modalitats absolutes del viure amb i per ella.
Tots dos se'n fotien d'aquest tipus de paraules dites que tot ho prohibien.
Res no existia tan fort i poderosíssim com aqueixa passió transparent, una deu profunda on, amb llavis i secs, apuraven la vida...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Secret

Dos quarts de sis i "Il pleure" (At The Turn Of The Century)
de The Art of Noise es passeja com ventijol per les avingudes de la ment: The seduction of Claude Debussy...

Retolat, sota una tecla carabassa, hi ha inscrites aquestes grafies en la paret solitària i buida. Avui he bussejat somnis líquids de poques hores, peix abissal. Ataülle encara per la finestra la fosca boca del llop, sense horitzó...

La mare es remou amb desfici, li  bull el front de roses roges.

Pique el Secret que trenque en executar l'acció: esvelta, com una cala blanca i fresca, ha entrat una delicada infermera amb la llum, dones del meu petit jardí...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Home a l'ascensor

En aquell indret no hi havia espills...

S'oïa un tranquil so de dues campanes i, en un obrir i tancar de portes, l'espai era omplert per un home puríssim, de gris: sense cap tipus de sentiment, sense cap ganyota que alterara l'aire, desprovist i buidat d'ell mateix, un ésser solitari, un ésser mut, perquè fóra observat  per aquelles asèptiques quatre parets.

Ning-nang!  Ben límpides, de nou, sonaren aquelles dues campanes... 

I per la porta oberta isqué la Tristesa de l'ascensor.

                                                             

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Reverberació del poema

Hi ha poemes que són pedres, el centre de gravetat dels quals suporta universos purs, oberts, com un gra d'arròs, una mirada...

D'altres són flatus vocis, una redundància de paraules cadàver, miratges del jo, escrits des d'una absoluta vehemència, clars deserts.

La filosofia barata amagada rere un poema no ens ha d'importar, sí el que ens suggereix.

Importa l'arquitectònica de la seua enginyeria?

Importa el constructe en si?

Importa el seu missatge?

Importa la fonètica celeste?

El poema sempre és un fill bord de la voluntat i l'atzar: però la seua vàlua resta confirmada si ens transporta, si ens mena a l'acció d'una ment inconformista i emocionada.

El poema no coneix modes, ni deu servitud a institucions, ni persones; sempre ens obre a la llum i ratifica la pròpia menudesa.

El poema, com un cabell perdut al vent o una ungla escopida... elements senzills que humanitzen; un bocí d'allò que som: somriure de la solitud i temperada tristesa.

Un poema com una tempesta; pura reverberació de l'instant, màgia encarnada i volguda.

El despertar de la llum en l'àmbit de la contingència.

Agrair la foto a l'amic Wuniatu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir