dimecres, 25 de febrer del 2009

Pètals solitaris de melangia plouen per la poeta.


Carmelina Sánchez-Cutillas ha mort en la soledat literària més profunda... Desitge que acompanyada del seus i de la seua veu enamorada; no li ha calgut cap altre homenatge, ni reconeixements socials, ni carrers, ni aplaudiments, ni cum laudes, ni celebracions universitàries, ni pàgines web. Ella duia el que era -catedral abandonada i passaport- als seus llibres, la veu oculta d'un silenci que l'ha transmutada en àngel, en flor neta i delicada.

Poeta i dona, allunyada del rebombori de les colzades, allunyada de la supèrbia de les figuracions; una poeta de cristall, esperit lliure de mirada dodecafònica pintava en les proses i poemes l'inici d'una veu que es meravella del món de la vida.

Creia en els mots, espills complets on s'hi troba la bellesa i l'esperança, llur puresa visionària. Al pou miserable de tants lletraferits del jo, ella ha estat modèlica imatge: aqueixa aigua fresca, fosforescent, blanca.

Josep Lluís Abad i Bueno


" Jo tindré una mort incolora, com un riu antic sense baladres. I l'atzavara i els núvols i el blindatge fosc del vent soterraran el meu nom a la cripta azòtica dels faunes. Però un jorn, a l'hora del seny del vaticini, tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana.

El món és racional i els preceptes del Tora són immutables, però el regne de l'angoixa té el cor d'antracita i una verge que plora junt a la clau i el pany. La mort serà incolora com el vidre que trobàrem ahir? Serà la mort un vol de maragdes? Jo dataria totes les lletres missives els idus de març, perquè tinc l'ànima plena de focs follets i no puc pastar el pa alís.

Els llavis tenen una mel antiga, com els fulls del Psaltiri. Solitud i tristesa davallen als cor dels homes, i la ressaca -sense possibles ancoratges- s'omple de sol. Tot el magnetisme dels salms s'escampa entre el romànic, i els Cavallers Templaris no poden atalaiar el camí dels Sants Llocs...
La sobrevesta blanca és una immensa Creu de sang...

Tu vindràs a nosaltres ocell negre i petit que has niat els presagis a la gàrgola trista. Vindràs com un gat mesquer, i no ens n'adonarem de l'averany ni del grafit, ni del xiprer fossilitzat.
M'han dit que un cirineu camina desmembrant la suor i la fusta, cap a un cel de palmeres que engrogueixen el cel. Paraules... paraules...
Però el símbols i el dogma esclavitzen tot un poble de circumcisos.


De Els jeroglífics i la pedra de Rosseta, València, Editorial Tres i Quatre, 1976.

Agrair la fotografia a Caito.

Imprimir

4 comentaris:

Anònim ha dit...

"Gràcies, amic, per este record a l'obra de Carmelina Sánchez-Cutillas. Al meu parer, una de les millors i més profundes veus poètiques de la postguerra fins als anys huitanta, en què decidí callar. Què poc se n'ha parlat d'ella! No li agradaven les colzades, certament, la qual cosa la dignifica per sempre. Vaig tindre la sort de conéixer-la fa uns quants anys a Alcàsser. Va ser una vetlada inoblidable, només comparable a aquella de Viladrau en què vaig conéixer Martí i Pol. Vaig sopar al costat de Carmelina i vaig xarrar amb ella. Havia vingut invitada per la mestra i escriptora Carme Miquel al final d'un taller de literatura que havien organitzat les Dones Progressistes de Massanassa. En eixe taller havien llegit "Matèria de Bretaña". Em va captivar la seua personalitat. I sobretot el valencià pur i net que parlava. A l'acabar el sopar, vaig tindre el privilegi de tornar a València en el mateix vehicle que havia de dur a ella a casa, i durant el trajecte continuarem la conversa. A l'arribar a la porta de sa casa, a vora riu, encara estiguérem una estona al carrer, fumant unes cigarretes. No volíem acabar la conversa. València tenia aquella nit de maig una lluna plena. Jo me'n vaig anar a casa més plena encara. Carmelina tenia gat. I es va decidir, per fi, a pujar a casa, per si l'animalet la trobava a faltar. Inoblidable.
La seua poesia no la vaig descobrir a la Universitat, sinó casualment. I no vaig tindre dubte: era una de les millors poetes valencianes de tots els temps. Tanmateix, ha passat desapercebuda. Però a ella els cercles literaris i les coses eixes no la preocupaven gens; és més: no li importaven.
No t'oblidaré mai, Carmelina. Gràcies per aquella nit de maig de fa uns quants anys que se m'ha gravat per a tota la vida: Gràcies pel teu vers on la sang se't clivella. I per eixa llengua que en les teues mans i en la teua veu és més nostra. On estigues, Carmelina, gràcies".

--
Ma.Soledat González Felip

zel ha dit...

Jo encara no la tinc descoberta, gràcies per donar-me l'oportunitat tardana...

Em sap greu, ara i sempre, sap greu perdre un referent.

novesflors ha dit...

"L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i primerenques que de tant de mirar-se en l'aigua se n'havien tornat blaves."
No sé si ho he dit literalment perquè ho he escrit de memòria (ara no tinc el llibre a mà i no ho puc comprovar) però crec que això és al començament de "Matèria de Bretanya".
Ja veus que les seues paraules literàries van restar gravades a la meua ment. Servisca això, si sembla bé, de petit homenatge.

Príncep de les milotxes ha dit...

Com sempre, estimades amigues, moltes gràcies per festejar amb mi el que de vida ha tingut, té i tindrà Carmelina per mor de les paraules; t'agraisc Marisol el que ens has contat; aquest esdeveniments tan íntims ens la fan més propera i, potser, ens menen a l'enyorança de no haver pogut escoltar les seues pròpies paraules.
De ben segur que Carmelina ara veu la llum dels jeroglífics.