Pense que falta poc perquè la seua mà acarone la menuda galta meua.Són les dotze i un vent m'empeny des del calvari a la fàbrica. El cor és un poltre que no té por a res; ja m'he assegut junt a l'hibiscus, al banquet esdevingut d'aqueixes escales roges de la Clínica. Les busques quasi es toquen i pels ulls ja veig que falta poc per la una; i pugem abraçats de la fàbrica Segarra a casa.
Homes i dones -en són milers- que, com el pare, executen cada jorn el camí de la supervivència. Jo encara sóc menut i desconec els símbols de la llengua, els articles, substantius, els verbs i la gramàtica. Però el pare és el meu sol, l'amic fidel, l'amor que em distrau amb la sintaxi i nodreix la fantasia. Amb ell he crescut i em reconec complet: l'avantatge del pobil.
I juguem a conjugar futurs amb l'esperança tendra que les flors segrestades pels ulls vius, de tan simples i senzilles, inauguren el matís d'un món nou possible i òptim. Ara amb la remor de passes del treballador, les papallones que ens acompanyen, ballen i el seu amor de sol es dilueix, com mel, en l'iris.
Mirant el vent li dic: Pare, t'estime.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada