A Guillem.
Ella li preguntà:
- Què és allò recordat que identificaria el teu pare?
- La seua capacitat de fabulació i la bondat.
- I de la teua mare?
- La seua eficiència en el treball i les qüestions domèstiques, la defensa dels seus.
- Saps què?
- Digues...
- Sempre t'estimaré.
- I com pots afirmar amb aqueixa seguretat total el que dius (ell somriu)?
- Perquè aquest és un amor seré, m'ho diuen aquests cabells marins. Amb ells apaivagaré qualsevol de les tempestes.
- Ho sé... Habite i sempre habitaré el teu desig; però desconec fins a quan podré parlar amb tu, mirar-te, acaronar-te... Arreplega'm amb les mans; estic esdevenint un home d'aigua.
La música ací...
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada