Matí.Sue, sue sota el sol d'octubre mentre falque els verds tarongers i una amable brisa em recorre l'espinada... M'assec a la sèquia i bec; i, mentre les tiges diminutes de l'herba i la magreta impacient creix, escolte l'Oratori de Nadal BWV 248 de Bach.
El temps sembla ralentir-se i el petit cansament desapareix. Aleshores comprenc, dona dels núvols, que l'amor és un sentiment gratuït. Les pedres humils del camí no senten, però l'estel poderós les calfa. Una sargantana aguiata des del forat del seu món. Una harmonia lenta em toca el cor.
Vesprada.
Plou, plou i, encara més, plou. Plou silenci ací dins de casa mentre mire el surar de la pluja al celobert.
Com aquest voler que et tinc, nu, desprovist d'una sintaxi complexa, les petites gotes s'escorren als cristalls.
Isc al carrer i amb el paraigua hidròfug no hi ha por. Jana m'acompanya al passeig camí de l'est. Una murada grisenca ens agombola. Cau dels arbres la pluja, les branques són fosques... Un cop més estimada, els tarongers són bellesa, també, meua...
La terra ens sorprén.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
2 comentaris:
Home afortunat, que pots escriure les meravelles que vius i que t'alimenten, i compartir-les.
En sóc deutora.
Estimada Olga: gràcies bella mestra pel teu comentari...
Com aquelles descripcions tan boniques que ens fas tu de Montral on passes els estius i recordes la teua infantesa...
Parle del que t'he llegit alguna vegada al blog i fa temps. Darrerament no entre molt a la web, simplement allò just i necessari... M'hauràs de perdonar...
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada