dissabte, 26 de gener del 2013

Reverberació del poema


Hi ha poemes que són pedres, el centre de gravetat dels quals suporta universos purs, oberts, com un gra d'arròs, una mirada...

D'altres són flatus vocis, una redundància de paraules cadàver, miratges del jo, escrits des d'una absoluta vehemència, clars deserts.

La filosofia barata amagada rere un poema no ens ha d'importar, sí el que ens suggereix.

Importa l'arquitectònica de la seua enginyeria?
Importa el constructe en si?
Importa el seu missatge?
Importa la fonètica celeste?

El poema sempre és un fill bord de la voluntat i l'atzar: però la seua vàlua resta confirmada si ens transporta, si ens mena a l'acció d'una ment inconformista i emocionada.

El poema no coneix modes, ni deu servitud a institucions, ni persones; sempre ens obre a la llum i ratifica la pròpia menudesa.

El poema, com un cabell perdut al vent o una ungla escopida... elements senzills que humanitzen; un bocí d'allò que som: somriure de la solitud i temperada tristesa.

Un poema com una tempesta; pura reverberació de l'instant, màgia encarnada i volguda.

El despertar de la llum en l'àmbit de la contingència.

Agrair la foto a l'amic Wuniatu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

4 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

La poesia, ja que llences a l'aire la pregunta, ni importa ni interessa a ningú tret dels propis poetes, que l'escriuen convençuts de fer obra mestra.

Seamus Heaney, el Nobel poeta, assegura que la poesia s'escriu "sub especie aeternitatis". Diu altres grandeses, també.

Algú pot dir un vers cèlebre de memòria, pocs. I en canvi escrivim i escrivim, sigui flatus sigui mort sigui alegria.

Sort que algú, com tu, analitza la poesia, la considera, l'acull.

Olga Xirinacs ha dit...

Constatar la solitud ens provoca el somriure que dius precisament perquè no ens la pensàvem, la solitud aquesta.
Pel que fa al poema, i vistos els efectes de la poesia mediocre en la gent que es desfà en lloances als autors (disciplina apresa als blogs i molt il·lustrativa), sols podem esperar que el vent escampi les paraules.

Judit Ortiz ha dit...

Comparteixo a d'altres espais virtuals. És necessari fer córrer aquesta reflexió, bé, és la lectura que n'he fet. M'ha agradat molt, cada paraula fa diana.

Príncep de les milotxes ha dit...

Perdoneu-me que no haja publicat els vostres comentaris sempre interessants, des dels vostres cors...