Exiliat

No sé tu,
però sempre vaig viure
d'almoines i records.

Intentava accedir
un cop rere altre
a les proses viscudes.
Però eren aquestes
trencaclosques
de perfecta bellesa.
O potser havien estat creació,
l'èxit de la voluntat momentània
-arquitectura del desig-
però, al capdavall, eixutes
imatges, clivellades.
M'abraçava a somnis
d'escales i graons
on hi havia un seguit de rètols
que m'acceleraven el pols
no mai fals.
                 Tenia por
de solituds,
d'aquelles portes
i els mecanismes de l'engany.
No mai pensí
en cap fil d'Ariadna
perquè eres l'amor rodó
parmenidi, sencer.
No res importaven
latituds boreals
o tròpics cruels.
Cada dia li mormolava
als vents aciculars
la fe d'uns mots,
milotxes perdudes d'esma,
amb total dedicació.

No sé tu,
però feliç i il·lús,
vaig viure als afores de l'amor.


 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir