Tres poemes bells per a no defallir i arrelar en una vella esperança: Poetes & Cia

 "Viure consisteix en repetir-nos fins que s'acosta l'oblit".

1)

Haiku

Vius, caus i creixes.

Les flors d'hivern prediuen

un nou llenguatge.

Paradoxalment, és a la temporada del fred més cru, dur i en una naturalesa adormida, quan l'ametller desperta els seus somnis i ens els ofereix: les flors d'hivern, unes flors humils i delicades que transformaran el llenguatge de totes les criatures vives de la Terra.

2) 

El poeta escriu un poema per a ell mateix, se'l dedica per rescabalar-se en les hores més fosques d'un no-res que, mancat de sentit, no condueix enlloc. 

Acceptar el buit de l'abisme també ens enriqueix i realitza com mortals i vius.

http://espaiclaudator.blogspot.com.es/2013/12/laltre-amic.html

3) L'intima i vertadera religió, l'amor regalat.

El poeta ha sabut escapar-se del propi jo i mirar cap els altres, l'espill on es reconeix, en aquest cas l'amor. Si existeix o reconeix una vertadera religió aquesta no és una altra que la de creure en una gratuïtat absoluta, sense contrapartides. Allò mes quotidià si és compartit amb els altres genera una dimensió comunicativa on la bellesa no s'expandeix pel miracle del seu poder persuasiu, sinó més aviat per la mirada amorosa que els altres li retornen.

Adore la teua fe

Perd el temps i les hores passen,
com el sol, sobre una pell
que no sempre enganxa, amb paraules,
la bellesa.
                 El món s’enfonsa
i em submergisc -cada cop més blau-
als braços musicals del teu record,
perenne i solitària esperança.

Poeta, diuen que has escrit
contra Déu; digues-nos on l’has trobat,
amb quina roba se t’ha fet present,
humà tu, oh vanitós!

Haurà estat amb l’única imatge possible,
la teua?
             Mesclem paraules
amb la il·lusió que la combinatòria
faça corrua d’intel·lectuals,
moda efímera.
                        Però no mentisques:
ets més cor que vocabulari
i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció,
ni el fractal d’un somni;
tampoc l’esbós de tot allò
que raonaràs.
                      Déu podria abillar-se
amb les mans quan rentes llençols
o parles, Déu s’abilla si pares taula
o bull l’arròs;
                      em fa l’ullet
quan véns nua de prejudicis
i estudies, lliges la mel dels qui mirem
o fas la compra. Déu, l’apunt
del teu somriure de maragdes,
la melodia llunyana del saxòfon
entre els núvols, aqueix color
abans del tremolor definitiu,
callat,
          per sempre més,
                                     de la memòria.
Déu, amb tu, habita el silenci.
I, també, aqueix calfred sagrat
d’un capvespre sense sol si reculls,
d’aquest alè,
                       les seues roses.

Ací, http://espaiclaudator.blogspot.com.es/2012/01/capvespre-i-jardi-al-teu-costat.html

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir