Carta futura per a la meua jubilació

Apreciades companyes i companys:

 Ha estat tota una experiència el fet d'haver compartit amb vosaltres i durant tots aquests anys la meua soledat. Naixem sols i morim, també, d'aquesta manera. L'espai de temps entre aquests punts del segment i on es desenvolupa l'existir és pura inconveniència aleatòria.

Però no dec, ni puc queixar-me. 

He crescut en la innocència i bondat més absolutes. L'atzar m'ha regalat una agradable família on he arrelat en valors i ideals; i tot just després, he format part del món, inserit en la societat, en l'àmbit del treball. 

No he tingut cap entrebanc, la llum i els colors han estat sempre amb mi. La resta, per tant, ha estat "un passar de moments" envoltat de persones, de situacions i d'objectes que m'han acompanyat fins ací. Us ho agraïsc, no puc fer, ni dir cap altra cosa més. 

Saber que us creuàveu amb mi era el més gran alleujament. Caminar amb vosaltres, saber-me a la vostra vora, era tot un consol. Delerosa, la meua carn us fregava en el desig, però s'aquietava conformada en la sola i trista idea. Érem vides paral•leles, sempre ho hem sigut i ho serem.  I així continuarà. 

 - Bon dia, com va tot? suggeria la cortesia quotidiana... 

- Un somriure o petit acudit, per semblar que trencàvem el gel, però no res més. 

De vegades, una majoria, les vostres converses captades, semblaven l'espurneig allunyat de molts anys llum. Una ganyota improvisada era allò més proper a manifestar per correcta educació. Tancava la porta del vehicle i les escales -com montanya rusa mecànica- em conduien al treball; obria la carpeta, la memòria dels dies petits i espargia llavors amb poca fe; desitjava que germinaren en la pols dels vostres dies. No eren paraules buides, no, allò que us deia; tampoc no era un maniquí, però al fons de l'aula i projectat, em veia a mi mateix amb les carasses i les paraules que un vent invisible i fort desmembrava. I m'acudia la pregunta sense resposta: què restarà d'aquest verb en ells? Hi haurà un minúscul bocí d'humanitat? 

Una hora, una altra, un forat negre de temps i corria al refugi de les andròmines que ja havia fet meu. La meua sala, el meu espai vital es reduïa a una taula, uns pocs papers i les mans quietes i regirades un i altre cop, mans que lentament tacava el temps. Recorde com mirava les del meu avi, les del pare, tacades; ara, a la meua pell. 

El temps, aqueix lleu missatger d'esperances... Què se n'ha fet d'ell? 

En quin lloc aquestes les hem colgat? 

 S'obria la porta i companys que entraven o bé sortien, persecució de mirades, abismes impossibles de comunicar. Cada dia a les 10:45 dues adolescents, sempre coloms en la tempesta, em rescabalaven l'horitzó, quietes les mans, però tot abraçant la pols, la solitud d'aquelles prestatgeries, les meues anònimes andròmines, també, ho he de dir, l'amable complicitat d'algun company i la veu d'alguna mare preocupada pel fill. 

Hi havia silencis, massa. Per què parlar quan cadascú camina dins de flors de cristall? Amb ulls glaçats admirava llurs gèlides belleses. Així s'han esllavissat les hores, els dies i els anys... 

Temps arrere, en les llunes i més llunes d'un passat jove creia en tot allò que feia, era un vailet benintencionat. El món era una baldufa que mitjançant la paraula feia ballar. Almenys això somiava fer. Però vingueren els contratemps i encara lluitava malcarat a tot tipus d'adversitats. 

Després un feix d'ombres i de llum em va tocar i tan sols se m'acostà un humil silenci. Així vaig arribar a la suspensió dels judicis i restí en l'admiració. 

He estat un privilegiat, un home tranquil que observa. Tot el que m'envolta és ple de gràcia, i vull creure en un sentit de tot allò que ens ocorre i que se m'escapa; és ací on vaig comprendre el valor del desafecte, el tàcit llenguatge de l'oblit, l'amor que dansa en el descontrol, la bella dissolució. 

Gràcies alumnes, gràcies companys. 

A les mans ja no em creixen roses de mots, tan sols dies trencats; ara resta, amb ulls ben oberts, sentir aqueixa esperança tantes voltes truncada: rebre la vida i amb la mirada callar.

La Vall d'Uixó a 21 d'octubre de 2015. 

  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir