dilluns, 17 de maig del 2010

Patates


Tancades al sac, entumides de foscor.
Com punyals, els grillons busquen la llum.

Les he vist créixer a poc a poc, sota una lluna de primavera càlida i estranya... S'han vestit d'esperança, de suor de plata submergida amb què Vicent les decora.
S'han obert les flors de blanc i groc, m'han ballat entre les mans, com l'àngel sol que les injecta d'energia a la velocitat adobadora dels cavalls...

Humils tubèrculs, sucre lent que en la sang es transparenta, vida.

Venus somriu, per dos cicles s'encendrà i apagarà l'astre nocturn...Així s'engrosse de joia la vostra arrel emmidonada de pobresa.

Esdevindré un funàmbul que en menjar-vos equilibra les dolçors de la paraula que em sustenta?


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

2 comentaris:

zel ha dit...

Fins de les humils patates en fas art!

Vida ha dit...

Sí, poder escriure quelcom tan bell d'una simple patata és un gran mèrit.