El sol de novembre que frega l'esquena i escalfa.
Els violins del desig en recordar-te.
L'alè sincopat per gestionar calfreds i sorpreses.
El temps del concert acostant-se i aquest silenci de crisàlide nua.
Aquell film recordat, poemes en l'aire i somriures: pensarà algú aquesta bogeria?
I tu, que no mai t'he observat embolcallada de música llevat de quan condueixes.
I un altre cop el sol que, quilòmetre a quilòmetre, fuig i t'atrapa.
I amb veu petita, les mans que narren així la meua alegria...
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada