No puc aconseguir les lletres que voldria per dir-te. Ho intente, aparte branques, cudols i altres expressions per triar-ne... Però no mai les agafe i balla llur significat a tan poca distància que ni els llavis poden pronunciar-lo.
A dalt del fullam del lledoner
unes papallones dansen dibuixos de mots, els que voldria; s'han adonat d'aquesta melangia que m'impossibilita.
Marmessores d'aquest desig passejat per avingudes, apaivaguen el panteix i s'aturen sobre l'avantbraç. Mouen les ales de delicada seda mentre els ulls tessel·lats m'ofrenen tots els grans de temps, llavors d'amor, paraules que ara t'atanse.
S'enlairen, tot just, si lliges.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada