Pixaví geminat

"Xalet Victòria" de Nel·lo Navarro

(XX Premi de Poesia “Festa d’Elx” 2005, Ed. 3 i 4)

Hi ha indrets que afecten, que alteren l’ànima. O almenys allò que anomenem l’ànima poètica. El cas de Nel·lo Navarro amb Benassal és simptomàtic. Des de ja fa alguns anys Benassal és el lloc on Nel·lo troba la força,, anava a dir aquella pau, que provoca que les paraules s’ompliguen de nous significats. De la mateixa manera que hi ha transformacions en el paisatge, algunes només visibles a través dels ulls de la ploma poètica de N. Navarro, també les hi ha en les paraules des de la seua singular visió de l’orografia punyent de diccionaris i gramàtiques.
Xalet Victòria està pensat i supose patit a Benassal, encara que passat per algún sedàs evocador desat en alguna de les parets de l’antiga sala de casa seua a la Vall d’Uixó.
Xalet Victòria com abans també L’empremta dels ammònits (IV Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Brosquil 2002), i potser algun altre, són dos poemaris, dos esplèndids poemaris, on Benassal és a la vegada el punt de partida i d’eixida del laberint de les paraules, el mirall que amaga tots els traços de l’arquitectura de l’horitzó, la memòria del temps en versos de setí sense calendari de presentacions. El paisatge, la natura, tots els seus detalls i l’home que n’és un element cabdal, que s’entesta en viure´l i interpretar-lo, mai dominar-lo; això si amb la idea, no sé si quimera, de fer-ho a la velocitat desitjada. Una velocitat que no està subjecta ni a teoremes matemàtics ni a estrictes fórmules físiques. Una velocitat poètica.
Des del Xalet Victòria, ara amb el forrellat passat i sense cap clau que òbriga el pany dels versos, Nel·lo Navarro interpreta les conseqüències que sobre l’entorn i ell mateix provoquen la pluja, les arabogues, la calamarsa, el gebre, la neu i el gel.
La memòria d’un passat i d’un present que Nel·lo amoroseix amb versos d’ascendent quasi adolescent, potser recuperats d’un passat, d’antigues proses marcides que encara pesen a la consciència.
Des de la pluja fins al gel. Una estesa de fulles mortes. Sempre el temps i les paraules. Temps i paraules que ho roseguen i roseguen tot, fins i tot allò que suposadament creiem inexpugnable. El temps en totes les seues formes impures. La foguera de la inexistència on de fet és igual llegir que, senzillament, mirar les paraules.
Nel·lo Navarro no només llig i mira les paraules, les transforma, les buida i les torna a omplir. Les treu del sac i les llença al barranc quan intueix que hi haurà riuada. Però sap on arreplegar-les i amb tossudesa de faquir bastir una nova orografia de diccionaris i gramàtiques tot acceptant que la metamorfosi puga provocar alguna maleïda metàstasi sobre els versos. Ai els maleïts versos!
El xalet Victòria de Benassal és ara molt més que una construció modernista amb els valors arquitectònics que puguem veure-hi. A les seues estances dormen la vida i la mort, els desitjos i els dubtes, imatges i gestos. Aquell paisatge dorm, ara, arrapat a l’aiguavessant, el somni d’hivern de l’eriçó.
I a Benassal, si ningú posa remei, tornarà la pluja i les arabogues i la calamarsa i el gebre i la neu i el gel. I no hi haurà tempesta ni ventada que s’enduga les paraules del xalet Victòria.

Les meues dones

- I -

Obre els ulls, pren el tacte imaginari de les seues mirades, catifes d'azalees fresques, intangibles, votives. Fixa't i contempla el regal de tanta gràcia i esplendor. Avingudes de colors pessigollegen aquestes puntes dels dits que us descriuen. La carn vol carn, digué l'home turmentat, el penedit Ausiàs; i jo us dic, la carn tremola, és gaudi; com un atles de música acolorida, dodecafònica, calidoscopi breu, fugaç. La carn, -aqueix aparador gasiu-, com l’oneig d’un a cortina que voleia, a contracor, cap al no-res; la carn possessiva, matemàticament efímera i tendra, l’eco d'un plugim sobre el desig de l'aire.

Obre la ment i furta'ls, translúcid, els somriures mig endevinats; acota la dolçor en les comissures d’una pell que les transforma: elles, adorables temples marins, cristalls abissals d’uns jardins no prohibits.

Vosaltres que viviu temps aparcats en la puresa de la primavera, allunyeu-me tots els rellotges que mesuren melangies blanques. Renoveu-me aquesta memòria grisa que em corroïx. Dilüiu-la. Belles princeses, intel·ligents, difuses, diligents, diletants, difícils, diverses, distintes, divines, distants, deesses d'un alenar que m'executa, que fermenta la meua joia, criatures immortals. Jo sóc un deute majúscul, afaiçonat d'atzars, de carreteres blaves i elèctriques, de neurones que somien; jo, miracle gratuït i carn de matèria regalada, sóc, més enllà de l'oblit o de la grafia que fecunda la paraula, una empremta… Aqueixa pols descoberta al miratge que batega, delicat, per les vostres llums.

-II-

Tanca els ulls, desprén-te del tacte real de les seues mirades, magmes de sofre roent, inflamables, oblidadisses. Despreocupa't i arracona l'obligació de tanta pena i foscor. Paranys emboirats punxen aquests vèrtex dels dits que us descriuen. L'esperit vol esperit, digué l'home feliç, l'indiferent Ausiàs. I jo us dic, l'esperit no oscil·la, és tristesa; com un atles de música plúmbia, neoclàssica, penombra persistent, granit. L'esperit, -aqueix aparador generós- com l'oneig d'un feix de llum que voleia, hieràtic, cap a l'eternitat. L'esperit després, matemàticament confiat i mesell, l'eco de fang sobre el desig de l'aire.

Tanca la ment i regala'ls, diàfan, els planys mig endevinats; acota l'agror en la pell extensa que les transforma: elles, oblidats temples marins, cristalls derruïts d'uns jardins ignorats.

Vosaltres que menyspreeu temps aparcats en la puresa de la primavera, apropeu-me tots els rellotges per fer córrer la realitat obaga. Ajorneu-me la vista sobre l'enginy que m'empeny. Oblideu-vos-en. Vetustes princeses, intel·ligents, distingides, directes, diabòliques, difidents, dipositàries, divines, displicents, deesses de l'ofec que em salva, que minva la meua nostàlgia, criatures immortals. Jo sóc un regal minúscul, fet a posta, de carreteres blaves i elèctriques, de neurones quasi derrocades; jo, miracle venal i esperit d'un hàlit comprat, sóc, més enllà del record o de la grafia que esterilitza la paraula, un ventíjol. Aqueixa pols oculta al miratge que batega, aprensiu, per les vostres obscuritats.

Agrair les fotografies a DianthusMoon.

Josep Lluís Abad i Bueno

La plaça dels paraigües perduts

El llibre La plaça dels paraigües perduts, amb text de Nel·lo Navarro i il·lustracions de Conxa Llombart, centra enguany les activitats de la campanya d’animació lectora que organitzen l’Agència de Lectura Lleonard Mingarro de l’Ajuntament de la Vall d’Uixó i la biblioteca municipal María Dolores García Sánchez.
Aquesta campanya compta també amb una destacada col·laboració de la fundació Novessendes.
Amb el lema Llegim per a descobrir el món, els escolars vallers han aprofitat la lectura de La plaça dels paraigües perduts per a fer un recorregut virtual per la Vall d’Uixó i conéixer i reconéixer el seu patrimoni arquitectònic i natural i alguns dels seus costums i tradicions.
La campanya es desenvolupa durant els mesos d’abril i maig. Entre les diverses activitats programades, els escolars vallers tenen ocasió de compartir una estona amb els autors del llibre, que els expliquen tot el procés de creació del mateix, i contesten totes les preguntes, que en són moltes, que els xiquets els fan.
La plaça dels paraigües perduts va ser editat per l’ajuntament de la Vall d’Uixó l’abril del 2007. Els seus protagonistes, Pilar, Roser i Sidate, recorren la Vall cercant un paraigua de Pilar decorat amb els colors de l’arc de Sant Martí que s’ha emportat el vent. La persistència en la recerca i els consells d’un vell barquer de les coves de Sant Josep els ajudaran a trobar-lo. El llibre compta amb una sèrie de propostes didàctiques preparades per Lydia Llombart.
La publicació ha estat també editada en castellà amb el nom de La plaza de los paraguas perdidos.

Fotografia: Enriqueta Fuertes

Canviem de registre: Tote King

Pots llegir la lletra i en un altra pàgina veure el video si piques l'enllaç.

¿Serà Poesia, crítica social, anti-sistema? ¿Una realitat que no ha pogut fagocitar aquesta societat capitalista on la divinitat sagrada ja no és l'or, sinó LA TARGETA VISA? Una societat que es diu demòcrata... ¿Ho serà solament de boqueta ?

Pica l'enllaç i veuràs la seua biografia. És com una lavativa, un meravellós enema cerebral. Si vols veure el video des de la pàgina de Youtube ací.

Josep Lluís Abad i Bueno


Disc: Un tipo cualquiera.

Cançó: Mentiras

Huh, Huh!!! Ronnie James Dio esta en la casa matando al dragón, Rock and Roll...

Vengo de un terreno con sol donde tos se conocen
donde las madres dicen: " Mi hijo es mu bueno", y su hijo le pega al profe,
el mismo con 20 se mete en la pasma,
el franquismo aunque no está se siente como un miembro fantasma,
los mejores pucheros, profesionales raperos,
bares de menú que parten la franquicia del Mc donalds entero,
el rayo de Ac/dc no es de Flash Gordon
el flúor no limpia los dientes, los virus los fabrica Norton,
los políticos se han inventao otro idioma,
los desechos somos las personas,
los medios se quieren involucrar
con el rap sin preguntar las dudas y No!
Santa claus vestío de rapero en navidad no ayuda,
las felpas en el pelo...alternativos antiyankis
con ropa rota y parcartas en el suelo
tienen sus marcas créelo al menos están en pausa,
el sexo alivia la tensión, mientras que el amor la causa.

[Estribillo]
Y es mentira!!, coge tus mierdas y te piras!!,
esa tarjeta cuando vence cuando expira,
estáis tan preocupados del papeleo...sois carne de cañón,
la ética es obligatoria y no la religión,
y es mentira!!!
coge tus mierdas y te piras,
haced más coches ya casi ni se respira,
la población sumisa las fichas del "Quien es quien"
mientras los de arriba nos digan que to va bien...

Estudia pa labrarte un buen trabajo, algo de provecho
y quizás con enchufe seas algo menos que un sin techo,
la universidad es mentira, no se ofendan,
yo lo he visto de cerca es más falso que el teletienda,
te engatilla...me recuerda mucho al caso del perro,
la niña, Ricky Martin, la nocilla,
mientras el gobierno te cuida con ley anti-tabaco,
¿la salud? si claro y comprar una casa es un atraco!!,
cierra te machaco por tu culpa maltrato al micro ¿qué esperas?
¿qué pidan permiso pa pisa la acera?
¿qué vengan de fuera pa limpiarte a ti el cristal?
vale acabas de meterte en la 3ª mundial
pero...propongo puede haber algunos cambios ¿no?
cuando estalle la contienda mandamos a Tony Blair tocando el banjio,
ea aquí los tienes...si la sala suena mal,
no me engañes suena mal aunque se llene.

[Estribillo]
Y es mentira!!, coge tus mierdas y te piras!!,
esa tarjeta cuando vence cuando expira,
estáis tan preocupados del papeleo...sois carne de cañón,
la ética es obligatoria y no la religión,
y es mentira!!!
coge tus mierdas y te piras,
haced más coches ya casi ni se respira,
la población sumisa las fichas del "Quien es quien"
mientras los de arriba nos digan que to va bien...

La iglesia es mentira está llena de engaños,
Marilyn Manson no era el niño de "Aquellos Maravillosos Años"
y si la naturaleza se está vengando como tos decís
no entiendo como es tan torpe y se equivoca siempre de pais,
confunden heroes con logos y edificios,
ningún presidente humano puede sacar a otro humano del vicio, es siempre así desde el inicio,
"quiero montar un negocio pa que tú lo lleves...con sacrificio"
no llevo suelto encima anda págame tú esto,
te lo juro sólo veo si tengo correo y me desconecto
un rato más y nos vamos,
te prometo que esta vez es verdad mañana quedamos pa hablar y lo dejamos,
mentiras de to los colores, especialistas, artistas,
algunos las llaman faroles,
caemos, repetimos, y lo sabemos, estamos presos
y aunque sepamos que no, decimos: "ya nos llamamos si eso..."

[Estribillo]
Y es mentira!!, coge tus mierdas y te piras!!,
esa tarjeta cuando vence cuando expira,
estáis tan preocupados del papeleo...sois carne de cañón,
la ética es obligatoria y no la religión,
y es mentira!!!
coge tus mierdas y te piras,
haced más coches ya casi ni se respira,
la población sumisa las fichas del "Quien es quien"

mientras los de arriba nos digan que to va bien...

Una Joia d'Antonio Cabrera per als amics.

Tierra en el cielo.


Així es titula el darrer llibre de 60 haikus que Antonio ha volgut regalar-nos. És ben cert que a la bellesa no li agrada l'ostentació. Una prova la tenim en aquest petit llibre, una perla que cal presentar sobre la natura, d'on ha sorgit, per així poder lluir-la. Intentar capturar l'esquiva bellesa, l'essencialitat, aqueixa mística llum que s'esvaeix com les boires matineres que suren sobre la terra. Murmurejar una música humana, profunda, aqueixa veu regal, esdevinguda acció solidària amb el so pur i dessinteressat dels ocells més nostres. Us deixe tres exemples i el meu silenci.

El llibre podeu trobar-lo a la biblioteca municipal de La Vall D'Uixó. Està editat per l'editorial Pre-textos.

Josep Lluís Abad i Bueno


Grulla

Volar, volar.
Darle al atardecer
su flecha triste.


Alondra común


Humildad. Pura
belleza inesperada.
Tierra en el cielo.


Jilguero

Azufre y sangre
que no dañan. Canción
desde una espina.

Pixaví V

Al Príncep de les milotxes