La meua amiga Inés de Villarquemado, un poble inexistent, car Terol no existeix quasi per a ningú... fa 30 anys em digué que hi havia dos tipus de música:" la música" i "la música ratonera".
Així ho definí mentre plorava la lluna i ho tinc present sempre en la meua humil i defectuosa memòria.
I us dic açò perquè en les vacances nadalenques passades em vaig passejar pel blog de Calinca titulat
Petits escrits i vaig afirmar en els comentaris la no coneixença de bona música pop actual. De fet, la considerava inexistent.
De seguida, els musicòlegs Lo Pol i Cul de Sac entraren amb la directa i m'acovardiren amb una pluja de grups i grupoides per tal d'actualitzar-me. També Lo nostre Sinyor ho féu, però amb una
minor mesura i indirectament.
Com que allò que sí sóc és una personeta molt treballadora, em vaig posar via Spotify - ara que encara no ens han tancat la paraeta- a seleccionar les llistes i m'empassí -una rere l'altra- totes les oracions musicals com a bon REGAL de NADAL. Sempre aprofite les lliçons i informació que em donen, i més, si són de franc.
El resultat de tan gran operació que excedí les meues neurones va ser una decepció: una rècua de caramells glaçats apuntaven sense cap misericòrdia el meu petit cor.
No s'escandalitzen "vuesas mercedes" doncs, simplement és una opinió, la meua. I, potser, aquesta no valga per a molt. Però almenys, sí per a mi.
Vaig fer els deures, però em semblà xuclar una llepolia de sabó. Potser les meues oïdes, amb els anys, han patit d'un defecte físic que m'impedeix paladejar aquestes mels tan específiques.
Tot partint del desconeixement de l'anglès, una mancança personal -què li anem a fer i que m'he proposat esmenar-ho en una propera vida-, les melodies em semblen fàcils com les urpes d'un gat-i-gos sobre el terra abrupte del pòrtland.
Des d'ací, voldria agrair la bona voluntat dels meus formadors, però no han estat sants de la meua devoció (les seues músiques, és clar). Continuaré amb la meua versió -"
conformista"?- de la música que he tingut... Vist el que està de moda -tornar damunt l'escenari aquells qui, per pagar deutes, tenen un ritme de vida exacerbat- sembla poc seriós i oportunista. Potser aquests músics siguen d'una
Wave alternativa...Qui lo sap?
Així que continuaré amb els meus clàssics i tots aquells que poden arribar a caure, entre les meues mans, per aquest blog.
Ja ho diuen els francesos:
Des goûts et des couleurs,
il ne faut pas discuter.
Pots sentir la música amb Spotify
ací.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
