Sa casa és un bosc; cada matí, entre la molsa i mentre es refrega les lleganyes, ha de triar la roba d'una montanya russa, sense planxar. Malgrat els tons esmorteïts i petita com és -també els seus somnis-, tota ella brilla; quan es desdejuna no té ensaïmades, ni galletes, ni rossegons: mossega la vida dura i s'empassa el got de pobresa clara amb una gran harmonia. I si en la corol·la dels llavis la neu pura li deixa una marca, tot i que d'altres se'n riguen, el seu cor palpita de llunes i sols per als companys.
A la cova dels ulls, el seu esguard tanca l'aroma profunda de la tarongina.
Ella, tan neta i blanca pels corredors tristos de l'escola és milotxa que, amb els petits gestos m'enamora: no desapercebuda, és l'oasi d'on bec, paraula rere paraula, la fe per l'amor, l'intent d'aquest cel que, enfugit quan somriu, reconec immortal.
A Rebeca.
Agrair la fotografia a abre tus ojos.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
2 comentaris:
Les teves paraules i els teus pensaments també són un oasi...
Que bonica és la innocència, llàstima que la vida ens la prengui tant aviat.
Publica un comentari a l'entrada