Evaporar-se

Quina realitat som?
Quines vides tenim?

Les autèntiques, les invencibles, les construïdes, les fracassades?

Evaporar-se de la xarxa és quasi impossible un cop t'has engronsat sobre el llit de puríssims electrons; però desaparéixer del facebook, del twitter és tota una experiència, meravellosa.

De sobte mors; t'esborres a tu mateix: la teua veu és com xiulet diluït d'un vent nevat enmig del món que l'ha provocada.

Perds els contactes, t'aïlles, no cerques espills on mirar-te, camines per l'única veritat d'una memòria animal: la teua.

I li jures fidelitat exacta, com la presència de la carn que t'aferra, et subjecta, t'enganxa, et fixa, obstinada, als batecs de l'existència per caure, inevitable, al llindar dels somnis.

Vet aquí el preludi, de la foscor absoluta, pregona: oblidar la llum més austera. I ningú no et pregunta res, ni s'acosta amb l'orella per saber si guspires, cavall trencat amb crinera de plata...

Escrits demacrats, frases perdudes, mots coixos, sons corruptes, al capdavall, una vida massa humana.

Morir agafat de totes aquestes pèrdues, sense enganys ni compostures, convençut de l'amor pels teus, d'un silenci que t'habita: oh bell, estimat poeta.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir