El meu lloc

De vegades, assegut en aquesta cambra de polsoses andròmines, pense en el que sóc.

Seré tan sols una trista fotografia de paret com la vista allà, al fons de la sala?

Hores i mes hores amb el cap entre papers i la pantalla de l'ordinador o la tablet, llegint documents, treballs de persones que desconec, que diuen ser alumnes. 

Què existeix més enllà de les lletres i paraules que m'escriuen?

Un treball solitari aquest, acompanyat sempre de realitats absents. I aleshores sent una compassió tant per ells com per mi; imaginar els seus desitjos, aquelles il·lusions de foc, el que romandrà de mi en les seues ments: seran capaços de veure per sobre de les anècdotes? 

Sent compassió per veure i experimentar la crueltat d'aquesta vida, la forma amb què s'explicita, els valors que li hem donat, una experiència que se'ns esmuny, on el control sempre és relatiu.

Viure per mi és mantenir l'esperança en la paciència de l'amor, una actitud personal i intransferible. És en aquesta actitud on creix la pau  o un neguit continu i permanent ens esgarra i devora.

Voleu saber el meu lloc?

 Aqueix estat on, ara per ara, el pensament i l'emoció encara onegen.