El més natural del món és viure.
El més natural del món és morir.
Cada dia observe persones compungides, que manifesten sentiments i emocions per la separació forçada d'altres éssers humans.
Ben cert. Però també veig que el món continua amb la seua roda eterna d'esdeveniments imparables.
Ahir mateix pensava en Salvador. Pensava en la vespino roja amb què es passejava pel poble repartint el correu. Salvador em dus alguna carta d'amor? I sempre em somreïa.
Ara, ja no hi és. Els xiquets continuen amb la pilota als peus pel seu carrer, en la seua façana. Corren i criden, amb molt de rebombori. La veïna trau l'engronsadora i seu a la porta; dóna la berena al nét. Els avionets llisquen vol ras, freguen el terra, la cíclica primavera. Al bar del costat entren i ixen els parroquians de costum. Alguns caminen fins la casa abadia, altres cap al forn.
La vida i la mort són al carrer.
Arribarà el moment i jo també partiré; farà vent, sol o plourà: em soterraran. Algunes tendes restaran obertes, el rellotge de la plaça farà música, ballaran les seues manetes indiferents al present, a l'esdevenidor. Alguns no s'assabentaran del meu decès, aspecte no gens important. Les mosques empaitaran els veïns asseguts als bancs de la plaça la Vila, tal com em passa ara mateix. Potser escoltaran els cants a Maria, és maig, la porta de l'església oberta.
Ni el prestigi, ni la popularitat són preuats tresors; tot s'esvaeix; sí, en canvi, caminar, oldre, parlar, riure, escoltar, creure, esperar.
Sembla que la felicitat s'acosta a aqueix estat on l'aventura de viure i morir cal agafar-la amb la més estricta naturalitat.
Ai estimat Salvador que ja no em duràs més cartes d'amor!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
3 comentaris:
Sí que en rebràs, tot allò que et queda per escriure :)
Sempre, amb l'amor de les teues paraules, m'esperones.
Gràcies J.B
Publica un comentari a l'entrada