Tenia les mans plenes.
No res més li cabia en llur concavitat. Però habitava una gran soledat.
Els dies eren curts, massa. Les hores se li esmunyien en les dolces revoltes, en els meandres d'una ment que oferia recer una vegada, i una altra, i una més encara, a les paraules. Vivia esclau de les mans, els tous dels dits llegien quilomètriques avingudes de noms. Eren estranys, combinatòria de fonemes que no li recordaven aquells desassossecs amorosos adolescents.
Mentrimentres, a contracor mirava -rere la ferma línia vertical de la porta entreoberta- el resseguiment dels ulls envers els mots que podia oldre als papers, però que no li trencaven el sentiment de solitud.
Tenia ulls picardiosos alhora que segurs; i la lletania de noms li supurava per tot el cos: carbamazepina, topiramat, lamotrigina, digoxina, amitriptilina, clorpropamida, nitracepam, fluconazol, ciclosporina, fenitoïna, haloperidol, gabapentina, citalopram, diltiazem, pravastatina, dexametasona, selegilina, metilfenidat, efedrina, salbutamol, alfa-metildopa, dobutamina, esmolol, rivastigmina, biperideno, metilprednisolona i diazepam.
Tenia el cos ple de noms i l'aire no li feia perdre cap.
Inseparables d'aquests, la seua soledat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada