Pidolaire

 Ho recordava.

Havien passat dies, setmanes. Però aquell episodi no se li esborrava de la pell. Havia restat mòmia rere la porta, un cadàver sense alé en veure el pidolaire que picava amb soroll dur i sec la porta.

Havia restat tros de carn, la consciència a l'abocador dels somnis, retinguda la respiració, pulcre individu sense esperança.

No detingué el temps de la ignomínia i el pidolaire se n'anà.

Tornà cap a la cuina on demanaren explicacions.
El fill restà absort: - No hi havia res a casa, comentà?
Silenci i una vergonya fosca enfront de la demanda.

Ho recordava, tot i que va perdre la consciència; un concepte buit era per ell la moral.

Passades llunes i llunes, trucaren la porta un cop més. Una cara gratada de futur imperfet esperava resposta.

- Bona tarda, tindria alguna cosa per oferir-me?

Sense consciència recordà que el rebost era ple.

- Un moment... li digué.

Un iogurt i una poma senzilla més neta que ell li foren entregades

- Menge-s'ho, li oferisc allò que menge.
- Ho faré, no tinga cap dubte.

Aquella vesprada no hi era el fill a casa; tampoc no li ho comentaria. No li va dir la llum que li regalaren al cor, la síncope rebuda d'aquell llampec.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir