Presentació de També el vertigen, de Vicent Almela

Vicent Almela llegint poemes

Saber escoltar, saber dir la llum de la senzillesa

Passege pels fraus d'un hort de 26 fanecades, amb plançons, i m'arriba la llum del capvespre. Però és la vertadera llum la d'un llibre de poemes que s'agafa de les meues mans per parlar-me d'allò que també és vida.

Viure és el viatge d'uns cavallets de fira que pugen i baixen, arrenquen en el seu moviment i també s'aturen. Viure és acceptar allò que som en el present immediat. Aquesta és la vertadera saviesa que dóna llum i se'ns ofereix al darrer llibre escrit per Vicent. No podem canviar el passat, el futur no  existeix: Recordar i acceptar per continuar endavant amb una existència plena de dignitat.

Era diumenge 7 de maig a les 20:30 i torrava pa mentre acabava de preparar-li el sopar al meu fill que marxava al treball.

- Riiiiiiinnnng, riiiiing!

- Bona vesprada, diga?

- Hola Josep, sóc Vicent  Almela. Podem parlar?

- Bona quasi nit. Tu sempre pots parlar-me. M'encanta escoltar-te.

- Mira Josep voldria demanar-te​- un favor...

- Concedit.

- Però si no el saps encara.

- No digues res més, concedit. No cal parlar-ne més. A les teues ordres.

Vicent  em demana si puc presentar-li aquesta preciosa obra També el vertigen. No existeix cap altra alternativa que sí o sí.

Sóc feliç, però no per aquest prec, sinó sóc feliç per Vicent, per celebrar i honorar la seua persona, la seua veu.

Amb la Presidenta d'Amics de la Paraula Roser Diago

Mireu veïns, aquest xiquet que seu al meu costat és un poeta. Un poeta de veritat.
No li calen estranyes paraules, difícils conjuncions, ni un estil rebuscat. Hi ha molts que somien ser poetes i per més quilòmetres de versos escrits, per molts premis i llibres editats, potser, no ho aconseguiran. Ser poeta és viure amb una present admiració, preveure i viure allò que se'ns desvetlla per generar esperança, per regalar-la en una lluita en què no et creus de cap de les maneres imprescindible, sinó més aviat ciutadà de pas.

Mireu veïns, us parle des del cor profund: amb Vicent tenim el vertigen de l'èxit, del plaer, de la comunicació assegurat.

Estic en l'hort mentre us escric aquestes paraules i òbric el llibre, a l'atzar, i en qualsevol vers llegit se'ns presenta el privilegi d'un home bell i bo, d'un poeta que s'estima el que diu, el que fa, el que viu. I la connexió amb ell és absoluta, no hi ha intermediaris, l'amor d'un home vital i honest davant teu.

I no pots ni eludir-lo, ni evitar-lo, perquè són versos d'una veritat profunda, càpsules essencials de vida que bateguen des del moll de l'os.

A l'endemà, entren persones a la meua classe; li gire el llibre a una alumna i li dic:
-Llig aquesta veritat, i ella ho fa.

PRIMER AMOR

"El cert és que ja a penes pense en tu./

I ni sé els anys que fa que​ no ens trobem/

pels carrers del poble.

Tenia setze anys/

i un dia et vaig dur una rosa..."

Ella continua amb la lectura fins a la fi. I des del cor íntim fa una sentida exclamació:
- Ohhhh! Què bonic, quina enveja!

- M'agrada aquesta manera de dir!

- Vés cap enrere, llig Plantes, Dol.

Li dic la data de presentació que anota amb delicadesa en la seua agenda. Fins ara Vicent no ho sap, però ell habita en un altre cor.

Avui tenim el privilegi de saber que s'acompleixen els quatre versos finals del poema Horitzons (no patiu, Vicent ens el llegirà). Les paraules poden salvar vides, la pròpia de l'escriptor, la d'un lector.

En la segona part del llibre de les quatre que té, Vicent, el nostre poeta ens regala aqueixa separació del seu poble, de la seua infantesa per veure's reflectit en la ciutat on cada dia creix com un humà al costat d'altres humans, petits o grans.

Pares, germana i els qui s'estimen Vicent

Com podria, amb tan sols la mirada d'uns pocs mots, fer-los creure que la vida no pot esdevenir danyosa, feridora, aqueixa "heura fosca que fa insalvable l'aïllament, la distància", ens diu al poema titulat "El cor net".

És aquesta una íntima preocupació de Vicent des que el conec: exorcitzar l'espant, allunyar la duresa, foragitar les cicatrius dels innocents. Hi ha rere la senzillesa de les seues paraules una metafísica del compromís amb els desheretats que el sistema  ignora i arracona, que la societat oblida i matxuca.

En la tercera part, el poeta s'agafa a l'experiència de l'enyorança per rescabalar la bellesa i bondat que pot escolar-se per les clavegueres de l'oblit perenne. El poeta ens ha de recordar les veus secretes que construeixen el món.

Sí, estimat Vicent dient el món podem destruir-lo o regenerar-lo. El poeta té una gran responsabilitat. L'actitud sí que importa, la manera de dir és importantíssima. El poble americà i precolombí de la cultura tolteca ho consignà en un dels quatre principis que guiaven la seua existència: "Sigues sempre impecable amb les teues Paraules".

Sempre és sempre, no de tant en tant, no un dia sí i un altre no.

Per a un poeta aquest és el principi més important i  el més difícil de realitzar. Les paraules que ixen de la teua boca ens diuen qui i com ets tu. Honora les teues paraules i t'honoraràs a tu mateixa.  Sigues coherent entre allò que penses, el que dius i allò que fas. És l'única forma que et respecten i respectar-te.

Signant llibres

Els poetes podem i hem de fer coses amb paraules, com digué el filòsof anglès John Austin.

Ací ens trobem amb un poema titulat Verí que finalitza amb el dubte

"Com si dir pell/

fóra igual que besar-la./

Quan el poeta​ diu pell, verí, baladre, cor negre, set o niu ens acostem al respecte, a la consideració de l'altre, dels objectes, del món humil, d'aquesta vida que titil·la, de l'estima per ella.

Hi ha tantes maneres de viure i dir! Quan tu dius pell estàs besant-la, no ho dubtes, t' ho confirme perquè em fas estimar la llengua, perquè fas que l'empre, perquè ella és una meravella, perquè per ella em reconec, perquè  generem empaties amb els qui caminen, com ho fan amb humilitat aquells qui se l'estimen.

Tot no està perdut.

Per això em reconec en la teua amable veu, en el petit i gran món que en cada llibre ens regales.  Aquest petit món teu és un món immesurable, car és ple d'autenticitat. Privilegiats són els qui se n'adonen!

En la quarta part haurem d'aprendre a alliberar la serp, que s'esllavisse, que faça camí, lliure en el seu viure: no podem passar el temps nodrint les pors, la mala sang, el patiment o una tristesa infinita. I tan aviat com la serp faça via,  els animals humans tindrem un altre cop, dret a la paraula, podrem recomençar un viure d'esperança, amb significat, amb sentit.

Amb el príncep de les milotxes

Que el desassossec, la pena, la tristesa i el vertigen siguen assimilats per nosaltres: aquesta és, en la humilitat de qui et parla, la més gran saviesa. I mirem endavant, transformant-nos i transformant el present dels qui no tenen possibilitat de Veu, de Paraula. Gràcies per la llum autèntica. Aquesta és la màgia perfecta i ets poeta per això, per la construcció amable d'un univers i d'unes relacions on res no és definitiu o programat, on no hi ha cap paraula, síl·laba i fonema que destruïsca el regal de la Vida.

Eixa és la nostra lluita, aquesta la Poesia.

El capvespre s'enfonsa de foscor. Camí de casa i deixant arrere la humitat dels horts la meua gossa amiga Jana i jo tenim la teua llum.

La Vall d’Uixó 8, 9 i 10 de maig de 2017 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir