Tanque els ulls i les criatures terrestres volen atansar-se als núvols. Són com notes, melodies al vent que vibren en les seves energies. Aleshores regna una pau, generen colors on destaquen per la bellesa en la llum que persegueixen.
Així et veig jo, crescuda lliure, evanescent per la senzillesa que el primer dia em furtà tots els sons del vocabulari. Viure és observar les teles, llur caiguda sobre els teus muscles, refer patrons d'amor, tallar-los de nou, punts cosits, bastes del primer desig inacabable, tornar-te vestits de paraules per tal d'ornamentar-te la delicada nuesa.
Oh cel dolç, digues-me com podria abillar els núvols? Abillar aqueixa pell de dona que dia rere dia em regala sentit i existència!
Per atzar, soc un pressumptuós a qui els entrebancs superen?
Oh cel lleu i pur, injecta'm la naturalesa màgica, el do dels bojos que sota la pluja troben qualsevol excusa per adorar-la.
https://open.spotify.com/track/54Hw7R909mkcRNpqW2VnaD?si=d0_kwntZRfmVQeMqjJk_1g
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada